Propostes com The Circle Movement de Hillary Cottam o Al portal de casa_i els constructors_ de Jordi Canudas (descrits per la Tània al seu article) plantegen la problemàtica següent. L’artista o dissenyador posa en marxa, en un context social escollit estratègicament, un procés del desenvolupament del qual no es fa plenament responsable. Precisament el sentit de posar en marxa aquell procés determinat en aquell context social concret rau en deixar que aquest es desenvolupi per si mateix. Però les condicions prèvies, que per descomptat tenen cert grau d’incidència en el desenvolupament i els possibles resultats del procés, no han estat escollides, és clar, de forma innocent, sinó, com deia, estratègica (1).
Es presenta aleshores una disjuntiva en relació al propòsit d’aquest plantejament estratègic: o bé està realment obert, com se sol afirmar, a que produeixi qualsevol resultat possible, o bé és concebut per a produir, si no un resultat prefixat, sí cert tipus de resultats –els que satisfacin certes línies generals, certes intencions, certs marges ètics o estètics que l’artista o dissenyador haurà fixat prèviament, tal vegada sense fer-los explícits.
El segon constitueix, em sembla, un cas evident de mecenatge intel·lectual. El primer, que d’entrada sembla més honest –honest en el sentit de què respon al plantejament explícit de l’artista o dissenyador: desencadeno un procés i em limito a observar-lo–, planteja, però, una dificultat important: què passa si el procés deriva cap alguna cosa inacceptable per a qui l’ha iniciat?
Recordo una peça de què vaig tenir notícia fa uns anys –diria que era de Miquel Garcia– en què l’artista enviava, a qualsevol que li ho demanés, un passamuntanyes. El destinatari del passamuntanyes podia fer-lo servir per fer l’acció que vulgués, i es comprometia a documentar-la en un vídeo i enviar-li aquest vídeo a l’artista. El conjunt de tots els vídeos rebuts constituïa la peça. El problema que presentava aquesta proposta –i ignoro si va tenir prou pes per què l’artista renunciés a dur-la a terme– és clar: què passaria si algú fes servir el passamuntanyes per robar un banc o cometre un assassinat?
Una sortida possible a aquest atzucac és deixar de pensar el projecte artístic o de disseny com a posada en marxa d’un procés, i concebre’l més aviat com a plantejament d’un problema. Renunciar, doncs, a una idea que els dissenyador –més que els artistes– semblen tenir molt arrelada: la idea que la seva feina consisteix a resoldre problemes –idea que va lligada, és clar, a la realitat professional de que, quasi sempre, un projecte de disseny és la resposta a un encàrrec.
Parlo doncs del disseny i de l’art com a dispositius de perplexitat, de bloqueig dels hàbits. I de la perplexitat no se’n desprendrà directament un procés, una activitat més o menys pautada, sino més aviat una discussió. Però l’artista o el dissenyador ja no hi prendrà part en aquesta discussió –o hi prendrà part, en tot cas, en tant que persona, com podem fer tots–, ni molt menys la discussió vindrà pautada per la seva intervenció inicial.
____
(1) Utilitzo el terme estratègia tenint en compte que, tal com argumenta Michel de Certeau a La invención de lo cotidiano, l’establiment d’una estratègia només pot fer-se des d’una posició de poder.
19 preguntes 