Sis idees sobre la música repetitiva (3)

[Sis idees sobre la música repetitiva (2)]

He trobat a un text de Walter Benjamin la caracterització precisa de la mena d’escriptura que em proposo desenvolupar en aquest llibre, una mena d’escriptura que Benjamin qualifica simplement de “prosa”. Copio el paràgraf a continuació. Procedeix del volum “Protocolos de ensayos con las drogas”, un volum prim, de tapes toves, publicat per Abada, que em va regalar una alumna (sense donar-me gaires explicacions). El text és una traducció al castellà d’Alfredo Brotons Muñoz, a partir de l’edició de Rolf Tiedemann i Hermann Schweppenhäuser. Diu així:

Para acercarse más a los enigmas de la embriaguez de la que hablamos, hay que reflexionar una vez más sobre el hilo de Ariadna. ¡Qué placer en el acto de desenrollar una madeja! Un placer que está tan emparentado con el propio placer de la embriaguez como con el propio de crear. Y si ahora seguimos adelante, al hacerlo no sólo descubrimos los recovecos propios de la caverna en que nos adentramos, sino que disfrutamos realmente de aquella dicha del descubrimiento sólo en razón de la ventura rítmica que surge de devanar una madeja. ¿No es quizá tal certeza de la madeja que ha venido siendo ovillada con tanta habilidad lo que induce la dicha que procede de toda forma de productividad, por lo menos la propia de la prosa? Pues con el hachís somos gozosos entes-de-prosa a la máxima potencia. De la poésie lyrique — pas pour un sou.

Les sis idees sobre la música repetitiva són “madejas”, cabdells. Ho diuen tot —tot el que jo sóc capaç de dir sobre la qüestió—, però ho diuen de manera intricada, embolicada —voldria creure que no misteriosa, però potser una mica de misteri sigui inevitable en aquest cas. La gràcia és que, escrites les sis idees, no em queda res més que desenrollar-les pacientment, de mica en mica, amb la màxima claredat de que sigui capaç. Aquesta és exclusivament la feina que em proposo fer en aquest llibre. Això és el que ofereixo a la vostra lectura. En rigor, però, llegides les sis idees, ho haureu llegit tot.

Anuncis

30 de setembre

Una turista italiana ha xutat per accident el recipient de plàstic amb monedes d’un home que demana almoina, assegut al carrer. “Scusa!” I s’ajup, posa dret el recipient, recull les monedes i les torna una a una al seu lloc. Acabada aquesta operació, hi ha un moment de pànic: hauria de posar-hi encara una altra moneda, aquest cop de la seva butxaca? La turista italiana es queda immòbil uns instants, inclinada encara sobre el recipient de plàstic. Per fi es posa dreta, es gira d’esquena i reprèn el camí.

Sis idees sobre la música repetitiva (2)

[Sis idees sobre la música repetitiva (1)]

És una idea, en primer lloc, sobre la forma com la música pren significat, sobre com significa, excepte que el com i el què són inseparables, com és sabut. I és una idea, en segon lloc —i això ho he après de Jean-Luc Nancy—, sobre la forma com la música funciona, excepte que, de nou, no hi ha com sense què, i parlar de la forma com la música funciona, de com es produeix i es propaga, voldrà dir parlar també del què la música és. Finalment, aquesta idea pren la repetició com a mecanisme per a intentar comprendre el que està passant, i això serà una constant a les pàgines que segueixen. La repetició musical no serà, doncs, l’assumpte d’aquest llibre, sinó el seu procediment, la seva activitat constant, obsessiva. La música “s’escolta a si mateixa”, diu la primera idea, i això vol dir que torna sobre si, que pensa en el que acaba de sonar, que es repeteix.

[Sis idees sobre la música repetitiva (3)]

L’actitud Carles Santos (1)

El meu propòsit és escriure un text el més breu possible sobre tres coses entrellaçades: el record de Carles Santos, un paràgraf de Walter Benjamin que resta, al meu entendre, en un estat especial de definició i d’obertura i un motiu de prevenció (un escrúpol modest) contra la història de l’art.

A la primera part del text (d’un total de tres) us explicaré una pel·lícula, el curtmetratge de Pere Portabella Acció Santos, de 1972. El podeu veure, per exemple, aquí, però no us el vull deixar d’explicar, per una banda perquè els desplaçaments mediàtics —entre el cinema, l’escriptura i la música— són a l’arrel de l’assumpte d’aquest text —Carles Santos parla de “recórrer a metodologies que pertanyen a unes altres disciplines”—, però sobretot perquè parteixo de la meva mirada d’aquest curt, del que hi he sabut o volgut veure, i això requereix una mena de visionat amb comentaris, que el vegeu, en la mesura del possible, amb els meus ulls. Hi ha encara un darrer motiu, de tipus més general: en contra del recurs acadèmic de fonamentar l’autoritat del text en un corpus (descomunal per naturalesa) d’altres textos que hom ha d’haver llegit, prefereixo el recurs dels novel·listes, que produeixen la il·lusió que el text és autònom, que conté tot allò que el lector necessita per poder-lo comprendre.

De l’amistat (5)

[De l’amistat (4)]

La lucidesa, deia al principi, és un producte de l’amistat. Però no sempre apareixerà com una irrupció inesperada, com un accident. Vull dir que pot passar simplement que el nostre amic sigui —o estigui sent en aquells moments, en aquella situació concreta, que si no el verb ser no vol dir res— més intel·ligent que nosaltres. No només més intel·ligent, sinó que a més ens estimi prou, vulgui arriscar-se prou o tingui el grau suficient de curiositat, d’interès o de força per intentar fer-nos veure les coses de forma més clara. Que això pugui arribar a passar, que passi efectivament, és per mi un fet decisiu i incomprensible. Probablement ningú mereix ser estimat. Que algú, arribats a aquest punt, encara ens estimi o, encara pitjor, de cop resulti que ens estima, que es posa a estimar-nos, és incomprensible. I comprendre això, o acceptar-ho simplement —perquè és incomprensible—, requereix la classe de perdó més subtil i arriscada: requereix perdonar-se un mateix —perdonar-se sense autoindulgència, perdonar-se amb atenció i amb dificultat.

En termes filosòfics, això ha de voler dir que entre el saber i l’afecte hi ha un vincle indissociable —o entre l’epistemologia i l’ètica, si hem de fer servir paraules tècniques. Intentaré ser més precís: no pots comprendre suficientment bé les coses només per tu mateix. Necessites ajuda. Per comprendre —la comprensió és l’únic grau del coneixement del que goso parlar— cal que algú decideixi que val la pena que comprenguis. I el fet clau és, crec, que aquesta decisió no és només una decisió filosòfica, o sigui una decisió deguda a l’amor a la comprensió —al coneixement— sinó que, segons he dit, és una decisió deguda a l’amor a la persona que necessita comprendre alguna cosa. Això: que el saber no és possible sense l’afecte.

Porto molts dies escrivint molts paràgrafs per explicar-vos, al cap i a la fi, un fet banal i meravellós, cert i incomprensible: tinc alguns amics. Existeixen algunes persones, existeixen efectivament al món algunes persones, a les que em lliga una relació d’afecte. Una relació fràgil, estranya, singular, arriscada i decisiva.

17 de maig

Caldrà intentar poder afirmar que “la música té sentit però no té significat”. Per poder afirmar-ho, caldrà explicar, abans o després de l’afirmació, que es tracta d’una afirmació operativa: quan fas música —i caldrà haver establert prèviament l’articulació fer-escoltar com a únic verb pertinent quan es tracta de música—, o sigui quan fas-escoltes música, pots treballar amb el sentit, però no pots treballar amb el significat. Pots fer-escoltar sentit, però no pots dir-entendre res concret. I caldrà indicar amb tota claredat que “té sentit” vol dir més concretament “pots treballar amb el seu sentit i treballar-la pensant en termes de sentit”, i que “no té significat” vol dir més concretament “no pots treballar amb el seu significat ni treballar-la pensant en termes de significat”. Perquè no té cap interès posar-nos ara a intentar refutar que, de significats, en pot arribar a tenir molts, a cada instant.