La cultura de l’oci

[Text introductori de la conversa amb Judit Carrera i Martina Millà titulada La cultura de l’oci, dimecres 13 de febrer de 2019 a les 19:00 a la Universitat Pompeu Fabra.]

La cultura, entesa com ho fem quan parlem de les institucions culturals, és indissociable de la idea de l’oci. Excepte en els casos de les persones que hi treballem, els ciutadans entren a les institucions culturals, quasi exclusivament, en el seu temps d’oci.

En aquesta conversa amb Judit Carrera i Martina Millà voldria aprofundir en el vincle entre cultura i oci i, més concretament, voldria mirar d’aclarir quines barreres i quins marges d’oportunitat ens ofereix el vincle cultura-oci a l’hora de plantejar, des del context de la cultura, qüestions socialment i políticament rellevants.

És al context de la cultura, i a les institucions culturals particularment, on els ciutadans poden entrar en contacte més fàcilment amb els plantejaments més crítics i radicals sobre el canvi climàtic, el Big Data o el xenofeminisme. D’alguna manera el context de la cultura és una finestra de llibertat, on es poden dir coses que en d’altres contextos serien tingudes per massa incòmodes, radicals o simplement inapropiades. Però potser aquesta finestra d’oportunitat s’aconsegueix al preu de certa desactivació de la capacitat de mossegada política dels discursos. Potser tot es pot dir des de la cultura, perquè qualsevol cosa que s’hi digui serà investida automàticament amb els atributs de l’oferta cultural: un discurs mediador, cohesionador, eufònic, autònom i metafòric.

Acabat el temps d’oci, el ciutadà, enriquit per la glopada d’idees novedoses i radicals, se’n torna a la feina: la finestra de llibertat i radicalitat política queda tancada fins diumenge següent.

A partir d’aquesta descripció bàsica del problema, molt resumida —un punt simplificada inclús—, proposo discutir-lo a continuació seguint dos fils parcials, dues aproximacions laterls, més concretes, a alguns dels seus aspectes.

1r fil. El col·lapse de la distinció feina-oci. He plantejat el problema a partir de la diferència entre el temps del treball i el de l’oci, però a l’era del precariat, aquesta distinció és cada cop més difícil de fer. Treballem les 24 hores del dia. No és que no descansem, sinó que inclús en el temps de descans contribuïm a la maquinària del capitalisme cognitiu, aportant idees, dades i relacions a la xarxa global. En aquest sentit, podria ser útil distingir entre les estones de descans, en les que no fem res, si és que això és possible, i les estones d’oci, en les que no treballem suposadament, però seguim consumint i produint continguts, imatges, paraules, idees i relacions.

La pregunta que aquest fil suscita en relació al problema que ens ocupa és aquesta: el col·lapse de la separació entre feina i oci podria ser una oportunitat per a la reactivació política dels discursos presentats per la institució cultural? Si suposem que el col·lapse és efectiu i total, el visitant de la institució cultural o bé està a l’atur, o bé treballa les 24 hores del dia. O podria ser inclús que es trobés en la superposició d’aquests dos estats aparentment incompatibles: fa diverses feines a la vegada, sempre en condicions laborals precàries, i tot i així segueix sent pobre. És a dir que, en cert sentit, no fa res, perquè no disposa de les condicions laborals mínimes per ser un consumidor satisfactori, a la vegada que treballa ininterrompudament.

Al llibre Decolonizing Time: Work, Leisure and Freedom, Nicole Marie Shippen situa l’origen del temps d’oci, en tant que marge de privilegi que dóna accés a l’arena política, a la Grècia clàssica:

In the context of Athens, discretionary time for the exercise of temporal autonomy was made possible for male citizens by assigning necessity (biological, financial, and household) to women, servants, and slaves in the context of the private household. This division of labor allowed male citizens time for active and sustained participation in politics, and leisure as contemplation, at the expense of the respective development of these particular human beings.

A partir d’aquest diagnòstic inicial, la proposta que Shippen desenvolupa segueix la via marxista de la lluita per un repartiment igualitari dels temps de treball i de lleure. Subscric la proposta —no tinc cap motiu per rebatre-la—, però se m’acut una alternativa que mereix, com a mínim, la nostra consideració: i si el problema fos la idea mateixa de l’oci? Si l’oci, el repartiment del temps de l’oci, que sempre ha estat desigual, està a l’arrel de l’exclusió d’una part del teixit social de la participació política i, inclús, en paraules de Shippen, del “desenvolupament com a éssers humans”, el col·lapse d’aquest espai de privilegi ben podria ser un escenari favorable. En quin sentit podria ser-ho? Si la cultura té la capacitat de mossegada política desactivada perquè queda restringida al temps de l’oci, la desaparició d’aquest temps podria propiciar —sempre que no impliqués, i aquesta és una dificultat important, l’abolició de les institucions culturals— la reactivació de la capacitat de les propostes culturals d’afectar directament la vida social i política. Imaginem un escenari en el que cap dels visitants de la institució cultural hi entrés en tant que amateur, en el que tothom hi accedís en tant que treballador, no necessàriament de la cultura, com a treballador de qualsevol àmbit. No em sembla un mal escenari en absolut.

2n fil. Convertir-ho tot en oferta cultural. El fragment 0x01 del manifest Xenofeminismo: una política por la alienación del col·lectiu Laboria Cuboniks comença així:

XF aprovecha la alienación como estímulo para generar nuevos mundos. Todxs estamos alineadxs – pero ¿ha habido algún momento en que no lo hayamos estado? Es a través de, y no a pesar de, nuestra condición alienada que podemos liberarnos de la basura de la inmediatez. La libertad es algo dado y ciertamente no se nos da por “naturaleza”. La construcción de la libertad no involucra menos alienación, sino más; la alienación es el trabajo de la construcción de la libertad.

El xenofeminisme és una proposta acceleracionista, per bé que es presenti com un acceleracionisme d’esquerres, i produeix per això el vertigen de deixar-se emportar, de bon grat, per la corrent enèrgica i violenta del capitalisme. Però us proposo que mantiguem el cap fred, i considerem la via xenofeminista en relació al problema que ens ocupa.

Una manera radical i eficaç d’instaurar la connexió de la ficció amb la realitat és abolir la realitat o, més concretament, comprendre la relació entre la ficció i la realitat com una relació entre dues ficcions alternatives. En aquest escenari, la mirada distanciada, ja sigui displicent o entusiasta, del ciutadà dins la institució cultural seria interrompuda necessàriament. Perquè aquest distanciament es fonamenta en cert pes específic que conferim a la realitat —a la feina, la hipoteca, la familia, a cadascuna de les estructures concretes que determinen la vida quotidiana. El que ens proposa el xenofeminisme és l’abolició radical d’aquest pes específic de la realitat. Em sembla que, en el problema que ens ocupa, aquesta posició seria emancipadora: el visitant quedaria desprotegit, i es veuria interpel·lat, obligat a prendre la paraula, a involucrar-se a l’exposició, al concert, a la conferència que presenciava, d’entrada, com a mer espectador, perquè res al seu davant seria més lleuger, més fictici ni més teòric que la seva vida mateixa.

Anuncis

Anderswo

[Versió en català]

[Texto de presentación de la exposición Anderswo, con piezas de Kenneth Dow, Anas Kahal, Franco Castignani y Ely Daou, presentada en el Espai 2 de la Galería Àngels Barcelona del 1 al 7 de febrero de 2019.]

At the very least, listening to nothing would
seem to require exquisite attention to every subtle detail.

– Karen Barad.

Hay imágenes que no existen por sí solas, sino como superposición de imágenes incompatibles, en la confluencia de la retina y la imaginación. La imaginación y la memoria son fuerzas de desplazamiento. Es imposible, cuando imaginas o recuerdas, mantenerte del todo presente. Y no importa que un lugar sea real o ficticio (si es que ello puede saberse con claridad), lo que cuenta es la presencia, la ocupación del espacio, la afectación de los sentidos. Las tecnologías de la presencia remota (la pantalla, el auricular, la antena) llevan al colapso el ir y venir de la memoria, el hundimiento, como cuando te duermes, o el retorno repentino desde el espacio imaginario. Ante la pantalla, plana como un espejo, el aquí y ahora ocurre en dos sitios a la vez.

Con estas palabras no invento una ficción refinada, una geometría audaz: describo un mecanismo permanente, cotidiano, sencillo, de la condición contemporánea. No pienso en Lewis Carroll, sino en Karen Barad. Lo que quiero decir es que me parece que una forma posible de dar un contexto a los trabajos de Kenneth Dow, Anas Kahal, Franco Castignani y Ely Daou es situarlos en este espacio cotidiano y aberrante: la imagen que resulta de la superposición de dos imágenes incompatibles, de la confluencia de dos espacio-tiempos distintos. Pero, como decía, no se trata en verdad de un espacio, sino de una condición, de un estado permanente. La condición de la permanencia, una vez que la intermitencia, el ir y venir, ha colapsado, en el espacio entre dos imágenes heterogéneas. Y en esta condición, intentar describir la realidad. Quiero decir que me parece que, en los trabajos aquí reunidos, lo que los artistas hacen es esto: intentar describir la realidad, echando mano, como única herramienta al alcance, de una geometría de universos imposibles.

Anderswo

[Versión en castellano]

[Text de presentació de l’exposició Anderswo, amb peces de Kenneth Dow, Anas Kahal, Franco Castignani i Ely Daou, presentada a l’Espai 2 de la Galeria Àngels Barcelona de l’1 al 7 de febrer de 2019.]

At the very least, listening to nothing would
seem to require exquisite attention to every subtle detail.

– Karen Barad.

Hi ha imatges que no existeixen per si soles, sinó com a superposició d’imatges incompatibles, en la confluència de la retina i la imaginació. La imaginació i la memòria són forces de desplaçament. És impossible, quan imagines o recordes, mantenir-te present del tot. I no hi fa res que un lloc sigui real o fictici (en cas que això pugui saber-se amb claredat), el que compta és la presència, l’ocupació de l’espai, l’afectació dels sentits. Les tecnologies de la presència remota (la pantalla, l’auricular, l’antena) fan col·lapsar l’anar i venir de la memòria, l’enfonsament, com quan t’adorms, o el retorn sobtat des de l’espai imaginari. Davant de la pantalla, plana com un mirall, l’ara i aquí passa a dos llocs a la vegada.

No invento, amb aquestes paraules, una ficció refinada, una geometria audaç: descric un mecanisme permanent, quotidià, senzill, de la condició contemporània. No penso en Lewis Carroll, sinó en Karen Barad. El que vull dir és que em sembla que una forma possible de donar un context als treballs de Kenneth Dow, Anas Kahal, Franco Castignani i Ely Daou és situar-los en aquest espai aberrant i quotidià: la imatge que resulta de la superposició de dues imatges incompatibles, de la confluència de dos espai-temps diferents. Però, com deia, no és ben bé un espai, sinó una condició, un estat permanent. La condició de la permanència, un cop que la intermitència, l’anar i venir, ha col·lapsat, en l’espai entre dues imatges heterogènies. I en aquesta condició, intentar descriure la realitat. Vull dir que em sembla que, en els treballs que hem reunit aquí, els artistes fan això: assagen la descripció precisa de la realitat, prenent, com a única eina a l’abast, una geometria d’universos impossibles.

Sis idees sobre la música repetitiva (3)

[Sis idees sobre la música repetitiva (2)]

He trobat a un text de Walter Benjamin la caracterització precisa de la mena d’escriptura que em proposo desenvolupar en aquest llibre, una mena d’escriptura que Benjamin qualifica simplement de “prosa”. Copio el paràgraf a continuació. Procedeix del volum “Protocolos de ensayos con las drogas”, un volum prim, de tapes toves, publicat per Abada, que em va regalar una alumna (sense donar-me gaires explicacions). El text és una traducció al castellà d’Alfredo Brotons Muñoz, a partir de l’edició de Rolf Tiedemann i Hermann Schweppenhäuser. Diu així:

Para acercarse más a los enigmas de la embriaguez de la que hablamos, hay que reflexionar una vez más sobre el hilo de Ariadna. ¡Qué placer en el acto de desenrollar una madeja! Un placer que está tan emparentado con el propio placer de la embriaguez como con el propio de crear. Y si ahora seguimos adelante, al hacerlo no sólo descubrimos los recovecos propios de la caverna en que nos adentramos, sino que disfrutamos realmente de aquella dicha del descubrimiento sólo en razón de la ventura rítmica que surge de devanar una madeja. ¿No es quizá tal certeza de la madeja que ha venido siendo ovillada con tanta habilidad lo que induce la dicha que procede de toda forma de productividad, por lo menos la propia de la prosa? Pues con el hachís somos gozosos entes-de-prosa a la máxima potencia. De la poésie lyrique — pas pour un sou.

Les sis idees sobre la música repetitiva són “madejas”, cabdells. Ho diuen tot —tot el que jo sóc capaç de dir sobre la qüestió—, però ho diuen de manera intricada, embolicada —voldria creure que no misteriosa, però potser una mica de misteri sigui inevitable en aquest cas. La gràcia és que, escrites les sis idees, no em queda res més que desenrollar-les pacientment, de mica en mica, amb la màxima claredat de que sigui capaç. Aquesta és exclusivament la feina que em proposo fer en aquest llibre. Això és el que ofereixo a la vostra lectura. En rigor, però, llegides les sis idees, ho haureu llegit tot.

30 de setembre

Una turista italiana ha xutat per accident el got de plàstic amb monedes d’un home que demana almoina, assegut al carrer. “Scusa!” I s’ajup, posa dret el got, recull les monedes i les torna una a una al seu lloc. Acabada aquesta operació, hi ha un moment de pànic: hauria de posar-hi encara una altra moneda, aquest cop de la seva butxaca? La turista italiana es queda immòbil uns instants, inclinada encara sobre el got de plàstic. Per fi es posa dreta, es gira d’esquena i reprèn el camí.

Sis idees sobre la música repetitiva (2)

[Sis idees sobre la música repetitiva (1)]

És una idea, en primer lloc, sobre la forma com la música pren significat, sobre com significa, excepte que el com i el què són inseparables, com és sabut. I és una idea, en segon lloc —i això ho he après de Jean-Luc Nancy—, sobre la forma com la música funciona, excepte que, de nou, no hi ha com sense què, i parlar de la forma com la música funciona, de com es produeix i es propaga, voldrà dir parlar també del què la música és. Finalment, aquesta idea pren la repetició com a mecanisme per a intentar comprendre el que està passant, i això serà una constant a les pàgines que segueixen. La repetició musical no serà, doncs, l’assumpte d’aquest llibre, sinó el seu procediment, la seva activitat constant, obsessiva. La música “s’escolta a si mateixa”, diu la primera idea, i això vol dir que torna sobre si, que pensa en el que acaba de sonar, que es repeteix.

[Sis idees sobre la música repetitiva (3)]

L’actitud Carles Santos (1)

El meu propòsit és escriure un text el més breu possible sobre tres coses entrellaçades: el record de Carles Santos, un paràgraf de Walter Benjamin que resta, al meu entendre, en un estat especial de definició i d’obertura i un motiu de prevenció (un escrúpol modest) contra la història de l’art.

A la primera part del text (d’un total de tres) us explicaré una pel·lícula, el curtmetratge de Pere Portabella Acció Santos, de 1972. El podeu veure, per exemple, aquí, però no us el vull deixar d’explicar, per una banda perquè els desplaçaments mediàtics —entre el cinema, l’escriptura i la música— són a l’arrel de l’assumpte d’aquest text —Carles Santos parla de “recórrer a metodologies que pertanyen a unes altres disciplines”—, però sobretot perquè parteixo de la meva mirada d’aquest curt, del que hi he sabut o volgut veure, i això requereix una mena de visionat amb comentaris, que el vegeu, en la mesura del possible, amb els meus ulls. Hi ha encara un darrer motiu, de tipus més general: en contra del recurs acadèmic de fonamentar l’autoritat del text en un corpus (descomunal per naturalesa) d’altres textos que hom ha d’haver llegit, prefereixo el recurs dels novel·listes, que produeixen la il·lusió que el text és autònom, que conté tot allò que el lector necessita per poder-lo comprendre.