Sis idees sobre la música repetitiva (2)

[Sis idees sobre la música repetitiva (1)]

És una idea, en primer lloc, sobre la forma com la música pren significat, sobre com significa, excepte que el com i el què són inseparables en el món en què vivim, com és sabut. I és una idea, en segon lloc —i això ho he après de Jean-Luc Nancy—, sobre la forma com la música funciona, excepte que, de nou, no hi ha com sense què, i parlar de la forma com la música funciona, de com es produeix i es propaga, voldrà dir parlar també del què la música és. Finalment, aquesta idea pren la repetició com a mecanisme per a intentar comprendre el que està passant, i això serà una constant a les pàgines que segueixen. La repetició musical no serà, doncs, l’assumpte d’aquest llibre, sinó el seu procediment, la seva activitat constant, obsessiva. La música “s’escolta a si mateixa”, diu la primera idea, i això vol dir que torna sobre si, que pensa en el que acaba de sonar, que es repeteix.

Anuncis

L’actitud Carles Santos (1)

El meu propòsit és escriure un text el més breu possible sobre tres coses entrellaçades: el record de Carles Santos, un paràgraf de Walter Benjamin que resta, al meu entendre, en un estat especial de definició i d’obertura i un motiu de prevenció (un escrúpol modest) contra la història de l’art.

A la primera part del text (d’un total de tres) us explicaré una pel·lícula, el curtmetratge de Pere Portabella Acció Santos, de 1972. El podeu veure, per exemple, aquí, però no us el vull deixar d’explicar, per una banda perquè els desplaçaments mediàtics —entre el cinema, l’escriptura i la música— són a l’arrel de l’assumpte d’aquest text —Carles Santos parla de “recórrer a metodologies que pertanyen a unes altres disciplines”—, però sobretot perquè parteixo de la meva mirada d’aquest curt, del que hi he sabut o volgut veure, i això requereix una mena de visionat amb comentaris, que el vegeu, en la mesura del possible, amb els meus ulls. Hi ha encara un darrer motiu, de tipus més general: en contra del recurs acadèmic de fonamentar l’autoritat del text en un corpus (descomunal per naturalesa) d’altres textos que hom ha d’haver llegit, prefereixo el recurs dels novel·listes, que produeixen la il·lusió que el text és autònom, que conté tot allò que el lector necessita per poder-lo comprendre.

De l’amistat (5)

[De l’amistat (4)]

La lucidesa, deia al principi, és un producte de l’amistat. Però no sempre apareixerà com una irrupció inesperada, com un accident. Vull dir que pot passar simplement que el nostre amic sigui —o estigui sent en aquells moments, en aquella situació concreta, que si no el verb ser no vol dir res— més intel·ligent que nosaltres. No només més intel·ligent, sinó que a més ens estimi prou, vulgui arriscar-se prou o tingui el grau suficient de curiositat, d’interès o de força per intentar fer-nos veure les coses de forma més clara. Que això pugui arribar a passar, que passi efectivament, és per mi un fet decisiu i incomprensible. Probablement ningú mereix ser estimat. Que algú, arribats a aquest punt, encara ens estimi o, encara pitjor, de cop resulti que ens estima, que es posa a estimar-nos, és incomprensible. I comprendre això, o acceptar-ho simplement —perquè és incomprensible—, requereix la classe de perdó més subtil i arriscada: requereix perdonar-se un mateix —perdonar-se sense autoindulgència, perdonar-se amb atenció i amb dificultat.

En termes filosòfics, això ha de voler dir que entre el saber i l’afecte hi ha un vincle indissociable —o entre l’epistemologia i l’ètica, si hem de fer servir paraules tècniques. Intentaré ser més precís: no pots comprendre suficientment bé les coses només per tu mateix. Necessites ajuda. Per comprendre —la comprensió és l’únic grau del coneixement del que goso parlar— cal que algú decideixi que val la pena que comprenguis. I el fet clau és, crec, que aquesta decisió no és només una decisió filosòfica, o sigui una decisió deguda a l’amor a la comprensió —al coneixement— sinó que, segons he dit, és una decisió deguda a l’amor a la persona que necessita comprendre alguna cosa. Això: que el saber no és possible sense l’afecte.

Porto molts dies escrivint molts paràgrafs per explicar-vos, al cap i a la fi, un fet banal i meravellós, cert i incomprensible: tinc alguns amics. Existeixen algunes persones, existeixen efectivament al món algunes persones, a les que em lliga una relació d’afecte. Una relació fràgil, estranya, singular, arriscada i decisiva.

17 de maig

Caldrà intentar poder afirmar que “la música té sentit però no té significat”. Per poder afirmar-ho, caldrà explicar, abans o després de l’afirmació, que es tracta d’una afirmació operativa: quan fas música —i caldrà haver establert prèviament l’articulació fer-escoltar com a únic verb pertinent quan es tracta de música—, o sigui quan fas-escoltes música, pots treballar amb el sentit, però no pots treballar amb el significat. Pots fer-escoltar sentit, però no pots dir-entendre res concret. I caldrà indicar amb tota claredat que “té sentit” vol dir més concretament “pots treballar amb el seu sentit i treballar-la pensant en termes de sentit”, i que “no té significat” vol dir més concretament “no pots treballar amb el seu significat ni treballar-la pensant en termes de significat”. Perquè no té cap interès posar-nos ara a intentar refutar que, de significats, en pot arribar a tenir molts, a cada instant.

13 de maig

Torno a freqüentar aquests dies el Libro de los pasajes de Walter Benjamin, en l’edició en castellà d’Akal de 2005, reimpresa diverses vegades des de llavors. És una edició de 1102 pàgines, amb paper de qualitat i tapes dures, i amb el text del llibre —si és que en aquest cas es pot parlar del text del llibre— envoltat d’una gran quantitat de textos complementaris, del propi Benjamin i d’altres, des de l’Informe del editor de Rolf Tiedemann —que sembla que és qui va fixar una primera edició, que ha acabat convertint-se en la de referència, dels manuscrits i textos mecanografiats, més o menys dispersos i incomplets, que va deixar Benjamin— fins les advertències dels traductors al castellà Luis Fernández Castañeda, Isidro Herrera i Fernando Guerrero. Es tracta doncs d’una edició confortable, tant com a objecte per tenir a les mans —per buscar la cadira i la llum adequades i, amb el llibre sobre les cames, perdre’s en una lectura llarga i oblidada del món—, i com a sistema de textos complex, ben situat i amb una xarxa riquíssima de referències creuades, dins i fora del propi volum.

És una edició confortable per la lectura; i tots els treballs que han donat lloc a aquesta edició, des de la recopilació inicial de fragments per part de Tiedemann —i del propi Benjamin!— fins el disseny de l’objecte llibre, són treballs de lectura. Però ara em voldria fixar en el Libro de los pasajes no com a procés de lectura, sinó en la seva dimensió complementària: com a procés d’escriptura. El que se sol dir, el que he llegit a totes bandes, inclosos els textos complementaris que recull el volum del que us parlo, és que el Libro de los pasajes és un projecte inacabat. No dic que això no sigui cert, però en tot cas és una explicació que, inclús sent certa, oculta massa coses rellevants sobre aquest text tan singular —que resol la qüestió massa de pressa. Al cap i a la fi, tots els processos de lectura als que ha donat peu aquest projecte d’escriptura inacabat, començant pel procés d’autolectura del mateix autor, ens han posat a les mans un llibre, un llibre que tenim el dret —i en cert sentit el deure— de llegir, o sigui d’obrir-lo, d’intentar comprendre’l de totes les maneres possibles, de posar-lo en joc.

Estic dient, entre d’altres coses, que el llibre és una creació del procés de lectura, i no del procés d’escriptura simplement. Els processos d’escriptura produeixen textos, no llibres. Cal que un grup de persones duguin a terme una cadena complexa i coordinada de tasques de lectura del text que resulta del procés d’escriptura per tal que aquest acabi prenent la forma d’un llibre. I donar al text la forma d’un llibre vol dir preparar-lo per a la lectura, per a certa forma de lectura.

El que jo llegeixo en aquest llibre, titulat, en la versió castellana, Libro de los pasajes, és la possibilitat de llegir un procés d’escriptura completament, de llegir totes les fases del seu desenvolupament, i de llegir també la relació, l’evolució gradual, però també les omissions i les contradiccions, entre totes elles. El que hi llegeixo, ras i curt, és la possibilitat singular de llegir un procés d’escriptura.

És clar que no es tracta en cap cas de la lectura directa del procés d’escriptura, com si haguéssim pogut llegir per damunt de l’espatlla el que Benjamin anava escrivint. Es tracta, al contrari, d’un procés fortament mediat, i subjecte, a més, a una mediació necessàriament col·lectiva: com deia, la lectura que ara podem fer nosaltres d’aquest llibre és el resultat d’una quantitat considerable de tasques de lectura, dutes a terme per persones diverses al llarg del temps. No estic segur, però, que aquesta lectura mediada sigui, precisament en el cas de Walter Benjamin, una dificultat, ni tan sols una distorsió del procés d’escriptura pròpiament. Ho dic perquè el procés d’escriptura que en aquest cas tenim l’oportunitat de llegir és un procés fortament arrelat, al seu torn, en un ventall molt ampli de processos de lectura del propi Benjamin. Com és ben sabut, el Libro de los pasajes és en bona mesura un compendi dispers de fragments de textos d’altres autors. Així, no hi ha tal distorsió, per part de les lectures interposades, de la lectura que ara podem fer del procés d’escriptura de Benjamin, perquè aquest procés d’escriptura ja era, al seu torn, i en molt gran mesura, un procés de lectura.

El Libro de los pasajes de Walter Benjamin —però em refereixo, és clar, al volum concret que tinc entre les mans— és la possibilitat d’emprendre el procés de lectura d’un procés d’escriptura que naixia d’un procés de lectura.

Arribats a aquest punt, no calen grans argumentacions per dir que només hi ha una forma de dur a terme aquest procés de lectura de manera efectiva: enfilant-lo en un nou procés d’escriptura. Aquest és el meu propòsit. Aquest és —en cert sentit— el meu —únic— propòsit.

17 de febrer

Es tracta d’aconseguir una implicació en les coses que no tingui tant de pes sobre l’ordre quotidià. L’ordre quotidià és l’única cosa que importa. L’única cosa que importa. L’ordre dels dies, dels matins i de les tardes. I el nivell en el que això pot comprendre’s i modificar-se, un nivell que està per sota de l’ordre quotidià, és el nivell en el que cal fer totes les accions. És el nivell de les energies, com dir-ho? El nivell de les energies, de la pròpia força, de l’impuls intern, d’allò que determina que un dia, de sobte, diguis prou definitivament. El nivell en el que les coses es formen, prenen cos i arriben a donar-se. El nivell de les energies, de les pròpies energies. El nivell en el que les forces, totes les forces, fins el límit de la fatiga darrera, de la fatiga insuperable, es destinen cap a una cosa o cap a una altra. I el que cal fer és una cosa senzilla. Cal dedicar no tot el temps, sinó totes les energies, a allò que t’has proposat de fer, i no a allò que t’ha estat imposat de fer. Entre el que t’has proposat de fer i el que t’ha estat imposat de fer, entre aquests dos corrents demolidors, hi ha una diferència subtil, una diferència de matís mínima. Una diferència que gairebé no existeix, que pels altres pot passar completament inadvertida. Pels altres pot ser un absolut misteri. Però aquesta diferència subtil, aquesta diferència mínima de matís, és decisiva. D’ella depèn tot.