Esbós per “Teoria de codis” (9)

Podem assajar una inversió de la idea de l’escolta musical. Quan sentim sons que no se’ns presenten emmarcats en tant que música —pensa per exemple en els sons, pacient lector, que estàs sentint ara mateix— se sol anomenar escolta musical d’aquests sons al fet de comprendre’ls com si fossin música o, més concretament, com si formessin part d’una peça musical. Es tracta d’una escolta estetitzant. Pierre Schaeffer (filosòficament) i Pierre Henry (musicalment) són les persones que van arribar més lluny en l’exploració d’aquest camí. De fet van seguir-lo fins les darreres conseqüències, fins l’esgotament.

Però crec que en aquests moments necessitem avançar en la direcció contrària, la de desestetitzar l’estètica, no en el sentit de que l’estètica deixi de ser-ho, sinó en el de considerar-la barrejada indestriablement amb els altres aspectes de la realitat; pensar que tot és estètica o que res no ho és.

Avançant en aquesta altra direcció, una escolta musical dels sons no emmarcats prèviament com a musicals —que implica fer atenció a les codificacions que poden conferir-los un sentit o un altre en la interfície circular de l’escolta— pot desvetllar-nos aspectes ocults de la realitat, i més concretament apropar-nos-hi amb una percepció i una comprensió englobadores, obertes a les múltiples configuracions que les múltiples codificacions sonores possibles pot permetre’ns de dilucidar.

[]

23 de març

Molts dels jocs compartits amb el nostre fill són jocs de paraules, no jocs de paraules en el sentit estereotipat, sinó jocs amb les paraules realment, invencions, repeticions, desviacions de les paraules i de les seves combinacions. Un d’ells —que sonarà terriblement cursi explicat així, fora del món singular del joc, real i efímer com el joc mateix— és el de dir-nos quant que ens estimem. Preguntes sense resposta, com “per què t’he d’estimar tant?” Coses així. Un dia se’m va acudir dir-li: “T’estimo tant que no es pot dir amb paraules”. La seva resposta va ser meravellosament raonable: “Sí que es pot. Acabes de dir-ho, i t’he entès perfectament”.

Dir que t’estimo tant que no es pot dir amb paraules és dir amb paraules, amb la màxima claredat i exactitud, com i quant t’estimo. Després els adults parlem de metallengüatge, de recursivitat, d’enunciats performatius, i John Cage diu “I have nothing to say and I am saying it”, però aquí el llenguatge ja es degrada, ja s’enreda, ja es mira a si mateix i comença a perdre la capacitat de fer sentit. El nostre fill va dir-ho amb la màxima claredat i economia: dius que no es pot dir, i en fer-ho, ho dius de la millor manera possible.

18 de març

Sobre les hibridacions art-ciència.

Proposo aquesta tàctica d’hibridació: no es tracta d’unir, d’apropar, de fer confluir dues coses separades —fixeu-vos en el gest d’empènyer, de forçar, de doblegar rigideses, que connoten aquests termes—, sinó més aviat de fer veure que la separació no ha existit mai, d’esborrar-la, d’oblidar-la per uns instants —i aquí el gest és de distensió, d’obertura, quasi diria d’emancipació.

Perquè les separacions han estat exercides, i és per això que han de poder desactivar-se. La tasca —ingent— que cal emprendre és continuar els treballs de Michel Foucault, en la direcció de dilucidar, de fer visibles clarament, els engranatges de la Modernitat occidental. La separació —disciplinar, institucional i epistemològica— entre l’art i la ciència forma part d’aquests engranatges.

Fins on jo he pogut o sabut llegir, aquesta tasca l’està fent Yuk Hui. La seva noció de la tecnodiversitat em sembla una eina utilíssima ara mateix; i m’ho sembla també la seva lectura del final de la Il·lustració. Llegeixo una cosa i l’altra al petit volum que ha publicat, en espanyol, amb traducció de Tadeo Lima, Caja Negra: Fragmentar el futuro. Ensayos sobre tecnodiversidad. És el llibre que porto amb mi a tot arreu, que llegeixo tota l’estona aquests dies; un llibre mal escrit —que les persones que tenen coses importants a dir s’hagin de debatre entre dir-les de qualsevol manera, amb una precipitació esgarrifosa, o callar és la caracterització perfecta, en un sol traç, del nostre temps— però molt rellevant i molt útil.

Aquesta seria la tasca filosòfica, que anirem fent com bonament podrem —en tot cas ja no com Foucault, sinó d’una altra manera, que tingui sentit per nosaltres en aquest moment. Connectada amb aquesta tasca filosòfica, n’hi ha una altra: passar a l’acció, actuar ara mateix en un espai híbrid d’art i de ciència, nascut, com deia, de la desactivació, de fer cas omís, de les separacions disciplinars, institucionals i epistemològiques que les defineixen com a tals.

Una darrera cosa. La desactivació de les separacions no passa necessàriament a l’espai limítrof entre disciplines, també pot donar-se a l’interior de les mateixes. Així com Deleuze parla de “sortir de la philosophie par la philosophie” (sortir de la filosofia mitjançant la filosofia) es pot sortir de la ciència mitjançant la ciència i sortir de l’art mitjançant l’art. El que vull dir és que no cal sortir de la ciència per fer art, ni sortir de l’art per fer ciència. Potser és més interessant i més útil, per bé que més difícil, intentar descobrir i reconèixer aquells aspectes intrínsecs al treball científic que es desborden cap als treballs artístics, i a la inversa.

9 de març

Em penso que ja us vaig dir que llegeixo David Copperfield aquests dies. El títol complet és La historia personal de David Copperfield, que llegeixo en la traducció a l’espanyol de Marta Salís —que em sembla una delícia.

El llibre no és —o no és només— la història personal de David Copperfield, sinó una descripció detallada del cosmos. Potser hauria d’afegir una descripció del cosmos tal com el veu Dickens, és clar, excepte que no hi ha cap descripció del cosmos que no sigui la visió d’algun subjecte o grup de subjectes, i que el propi Dickens està inclòs també a la descripció, potser amb més detall i amb més pertinència que cap altre racó de l’univers.

En concret m’interessa arribar a comprendre com es constitueixen els personatges de la narració. Passa, és clar, que totes les persones que conec —inclòs jo mateix— hi són retratades; però no hi ha una correspondència unívoca entre els personatges del llibre i les persones de la meva vida. Cada personatge explica algunes persones en algunes situacions concretes, i cada persona que conec és retratada —amb una cruesa al·lucinant— per diversos personatges en diversos moments del relat. A més, cal entendre també com a personatges, com a caràcters i agents del cosmos, les manifestacions de l’entorn, les precisions atmosfèriques i qualsevol menció de la realitat que s’estenia entre Portsmouth, Londres, Canterbury i Dover a mitjan segle XIX.

Entre altres coses, la forma com Dickens descriu els gestos dels rostres i dels cossos, les mirades i els silencis durant els diàlegs és d’una precisió i una eficàcia estremidores. Dit d’una altra manera, cada gest és també, en si mateix, un personatge, entès com una unitat —riquíssima— de sentit.

29 de gener

Per descomptat és una estupidesa, una exageració i una reducció de la complexitat de les coses afirmar que el cos ho és tot, i malgrat tot, el cos ho és tot. Ho és, per exemple, en un sentit dinàmic: tot procedeix del cos, s’hi fonamenta, i retorna finalment al cos, s’hi manifesta. I en un sentit metodològic: el cos et dirà què pots i què no pots fer, i quan pots fer-ho, i tota diagnosi o canvi que et proposis haurà de començar per l’atenció i per l’assaig d’algun canvi en el teu cos.

Aquesta manera de viure té una potència i una riquesa especials, perquè filosòficament, és clar, el cos és materialista: el que penses es continua amb el que menges, el que dius es continua amb el que toques, el que creus es continua amb les sensacions d’excitació o de vertigen.

21 de gener

Quina fatiga els llibres interessants, importants inclús, però mal escrits! Em resulta incomprensible que les persones que tenen coses a dir no tinguin interès a escriure-les bé. Escriure-les a poc a poc, rellegint-les en veu alta, meditant llargament l’equilibri subtil i impossible dels sons i els sentits, la cadència exacta, la velocitat i la conseqüència dels sons i les idees. És difícil, és molt dur. Però si te’n surts una mica, si un dia descobreixes la màgia de les paraules (el punt exacte en el què diuen més coses que les que creies que sabies) ja no podràs renunciar-hi mai més.

28 de desembre

La remor de la brisa al gran plàtan del nostre jardí interior d’illa va canviant a mida que, amb l’avenç de la tardor i l’arribada de l’hivern, l’arbre vell i majestuós perd les fulles.

Avui sona més sec, més buit (és clar!). Quan les hagi perdut totes, sonarà, si ho recordo bé, com un núvol somort de crepitacions elèctriques.

* * *

Viure tenint present aquest principi: que res no és decoratiu.

No es tracta que tot sigui substancial, no és una qüestió de fons i superfície. Tot és superfície (res no és decoratiu perquè tot ho és) i, al llarg i ample de la superfície, tot, absolutament tot, significa alguna cosa.

21 de Desembre

Aquests dies m’ocupo, a estones perdudes, a estones que no tinc, d’anar recopilant a un índex totes les entrades de 19 preguntes. Just començo 2017 (vaig retrocedint en el temps), la feina serà llarga.

Considerant les entrades de 2020 i 2021 (quasi no he fet res! Però el poc que he fet és substancial, això sí) queda clara la feina pendent per 2022: fer confluir els exercicis musicals (en voldria dir “estudis”!) de Dinou amb Teoria de codis. Aquest és el repte. Serà un any interessant (almenys pel què fa la meva vida abans de les 8 del matí).

19 de Desembre

Allò que els personatges de les novel•les tenen d’extraordinari no pot ser altra cosa que una qualitat de l’escriptor que els ha inventat. Sí, estic dient que l’autor d’un personatge extraordinari ha de ser, d’alguna manera, una persona extraordinària. La imaginació és la imaginació de la realitat, és el primer pas en la creació de la realitat, al contrari del que postula la paraula “ficció”, en el seu ús habitual.

Escric això pensant en què David Copperfield és un personatge extraordinari. Extraordinari en un sentit molt concret: davant les adversitats, reacciona d’una manera única, singularíssima; davant la realitat, hi veu coses que no veu ningú més. Sí, aquestes havien de ser virtuts de Charles Dickens. Aquesta visió singularíssima del món, no dic que fos la seva, però havia de ser d’ell, un tret específic de la seva persona.