De l’amistat (4)

[De l’amistat (3)]

Són tres doncs les particularitats que extrec d’El orden del discurso i que us proposo atribuir a la conversa entre amics: que no té començament, que els seus efectes són imprevisibles i que, malgrat tot, pot fer-nos dir coses amb un grau de lucidesa i de rellevància inexplicables, frases d’aquelles que, un cop dites, ho canvien tot.

Deia més amunt que Michel Foucault és mort. Ho deia —reprenc ara el fil del pensament que llavors començava— pensant en la possibilitat que Michel Foucault arribi a tocar-me amb la mà. Parlo, és clar, de que em toqui a través de la lectura de les seves paraules, però això no significa que digui tocar en sentit metafòric. Ho dic, en tot cas, en sentit diferit: les mans de Foucault van tocar, temps enrera, aquest text, que jo tinc ara a les meves mans.

De les tres particularitats de la conversa entre amics, la segona, la imprevisibilitat del que desencadena, és una propietat tàctil. Tocar és això: intervenir, desplaçar, (com)moure, trencar una barrera saludable i necessària, fer-se present —fer-se massa present—, i és impossible de preveure les conseqüències que això tindrà a la vida dels altres.

Intentar comprendre si Michel Foucault, que és mort, pot tocar-me amb la mà requeriria reconstruir amb cura el fil de la següent argumentació lògica: la paraula escrita només té sentit en la mesura que remet a la paraula parlada, i la paraula parlada és l’arrelament de la paraula al cos; i aquest arrelament no consisteix a la seva situació a l’aparell fonador (des dels pulmons fins la punta de la llengua) sinó arreu del cos, cosa que vincula la paraula no només a l’activitat de la parla, sinó a tota la capacitat que té el cos d’estar i de fer, amb tots els seus òrgans i membres i envergadura, de les plantes del peus a les puntes dels dits.

Dic que la comprensió que voldria que assolíssim requeriria seguir el fil d’aquesta argumentació lògica, ho dic en condicional, perquè no el seguiré. La diferència entre postular una hipòtesi i després demostrar-la lògicament o afirmar-la dogmàticament i després descriure’n els mecanismes interns, les condicions de possibiliat i les implicacions és una diferència menor. És un desplaçament mínim, una alteració subtil de la llum que ens fa visible una escena, un canvi de to en el relat dels fets —una transformació estètica, si em permeteu utilitzar un terme fortament desprestigiat. Aquest desplaçament mínim, però, té conseqüències profundes.

El canvi és mínim perquè l’argumentació hauria de ser la mateixa en els dos casos: el mateix rigor lògic, la mateixa conseqüència implacable, la mateixa subtilesa en la definició i l’encadenament dels conceptes. Les conseqüències són profundes perquè el valor del que es diu se situa a l’anvers o el revers incompatibles del mateix esquema conceptual: als seus confins més remots o al seu centre mateix. Afirmar quelcom dogmàticament no vol dir necessàriament imposar als altres el propi criteri amb violència (del tipus que sigui). Pot voler dir també resistir-se a delegar el valor del que estem dient en cap autoritat externa, sigui científica, acadèmica, històrica, econòmica o política. Pot voler dir apostar-ho tot a les nostres paraules, atrevir-nos a conferir-los tota la validesa, i cap altra validesa, que la que els otorga tot el nostre cos, tot el nostre coneixement, tota la nostra història. Pot voler dir resistir-se a retardar indefinidament l’esclariment de les nostres afirmacions, i fer-les radicalment presents: la força i el sentit del què dic és present en el que dic, no tinc res millor per oferir-vos.

Aquest procediment dogmàtic-explicatiu està lluny de ser original. És el que s’oculta darrera la famosa anotació al marge de Pierre de Fermat, i el trobo també a textos d’escriptors que han estat clau per la meva configuració mental adulta —i que, com Foucault, m’acompanyen: a L’autor com a productor de Walter Benjamin, a El túnel d’Ernesto Sábato, a la refutació de la rima poètica de Jorge Luis Borges, a Crim i càstig de Dostoievski.

Afirmo doncs que Michel Foucault pot arribar a tocar-me amb la mà a través de les paraules escrites a El orden del discurso. Ho afirmo amb tota la força, però amb cap altra força, que la que jo tinc avui per fer-ho. I a continuació ho explico, descric els mecanismes i les implicacions del fet que acabo d’afirmar, mitjantçant el cas específic, l’exemple, si ho preferiu, de la conversa entre amics, mostrant-vos com, quan dos amics parlen, la paraula escrita pot tocar-nos, i el tacte es pot arribar a escriure.

Naturalment faltarà encara, perquè aquest text pugui tancar-se sobre si mateix i prendre algun sentit concret, demostrar lògicament o a explicar dogmàticament un darrer punt, de nou menor i decisiu: puc afirmar que Michel Foucault és, d’alguna manera efectiva, no purament retòrica, el meu amic?

Anuncis

De l’amistat (3)

[De l’amistat (2)]

Les raons per les quals freqüento El orden del discurso de Foucault són molt diverses, i es renoven contínuament. Però pels propòsits d’aquest text —del que va desplegant-se sota els meus dits, davant dels vostres ulls— necessito explicar-ne dues en particular.

La primera és que és un text superficial, un examen sumari de coses que hauran de ser pensades i dites més llargament i amb més cura. El petit volum que tinc a les mans presenta el seu contingut com a “Lección inaugural en el Collège de France pronunciada el 2 de diciembre de 1970”, institució on, segons es dóna a entendre al mateix text, Foucault acaba de ser contractat com a professor. La redacció abunda, a més, en avisos del tipus “He aquí la hipótesis que querría emitir, esta tarde, con el fin de establecer el lugar —o quizá el muy provisional teatro— en el que estoy trabajando” o “Siguiendo estos principios y refiriéndome a este horizonte, los análisis que me propongo hacer se disponen según dos conjuntos” o “He ahí pues algunos proyectos para el aspecto crítico de la tarea”. Foucault està explicant resumidament, quasi com si escrivís notes per a si mateix, coses que haurà de reconsiderar i desplegar detingudament en el seu treball, els propers anys, al Collège de France, però el fet és que aquestes coses han quedat descrites i establertes amb una claredat i una precisió envejables; i amb una superficialitat, o sigui una rapidesa i una eficàcia, colpidora.

La segona raó per la que aquest text m’atreu és perquè no té un començament o, sent més precisos, comença amb una refutació dels començaments:

En el discurso que hoy debo pronunciar, y en todos aquellos que, quizás durante años, habré de pronunciar aquí, hubiera preferido poder deslizarme subrepticiamente. Más que tomar la palabra, hubiera preferido verme envuelto por ella y transportado más allá de todo posible inicio. Me hubiera gustado darme cuenta de que en el momento de ponerme a hablar ya me precedía una voz sin nombre desde hacía mucho tiempo: me habría bastado entonces con encadenar, proseguir la frase, introducirme sin ser advertido en sus intersticios, como si ella me hubiera hecho señas quedándose, un momento, interrumpida. No habría habido por tanto inicio; y en lugar de ser aquel de quien procede el discurso, yo sería más bien una pequeña laguna en el azar de su desarrollo, el punto de su desaparición posible. (…) El deseo dice: “No querría tener que entrar yo mismo en este orden azaroso del discurso; no querría tener relación con cuanto hay en él de tajante y decisivo; querría que me rodeara como una transparencia apacible, profunda, indefinidamente abierta, en la que otros responderían a mi espera, y de la que brotarían las verdades, una a una; yo no tendría más que dejarme arrastrar, en él y por él, como algo abandonado, flotante y dichoso”.

Jo llegeixo en aquestes línies una reivindicació de la conversa entre amics. No sabríem dir el punt d’inici de la llarga conversa que ens uneix al nostre amic, del fil oblidadís i repetitiu, prenyat de racons compartits, mig secrets, tal vegada inconfessables simplement, que ens empeny a apropar-nos, encara una altra vegada, quan és evident que fa temps que ens ho hem dit tot. Però l’esgotament és fals. En certa manera només es pot parlar “después de agotado el tema de la vida”, quan la redundància torna les paraules estranyament perilloses.

Trobo a la conversa entre amics la continuïtat del discurs, propi i aliè a la vegada, que Foucault reinvidica. Parlem a l’amic amb veu falsa, per bé que franca, que sembla poder dir només les coses que l’altre espera, i en el to conegut. I l’amic dirà tot d’una el que anàvem a dir exactament, o farem silencis eloqüents i inequívocs. Però és també al llarg d’aquest fil oblidadís i repetitiu que un dia l’amic dirà, o tu mateix diràs, alguna cosa inesperada, inacceptable i, de cop, plena de sentit.

No vull tornar a discutir el problema de l’autoria, que potser és el que s’espera si estem llegint Foucault. Voldria mencionar, en canvi, un problema més concret i més complex: podem fer-nos plenament responsables de les coses que diem al nostre amic? No és la conversa amistosa el context especial en el que, per una banda, ens sentim empesos a parlar amb lleugeresa i, per l’altra, cada paraula por prendre un sentit inesperat, feridor i terriblement pertinent?

[De l’amistat (4)]

De l’amistat (2)

[De l’amistat (1)]

Michel Foucault és mort. Jo sóc molt aficionat als seus textos. Atenció, he triat la paraula amb molta cura: el que hi tinc és afició, una inclinació —també del cos: la mirada es recull, l’esquena es corba— cap a aquests textos, que em fa tornar-hi una i altra vegada. No es tracta només de llegir-los, sinó de freqüentar-los, de ser-hi a prop, de tenir-los damunt de la taula (perquè no poden ser al seu lloc, a la biblioteca), al terra, al costat del llit, on deixo les ulleres, de portar-los a la butxaca de l’abric.

Voldria ser més precís. Parlo ara d’un text concretament, recollit a un llibre molt prim de tapes toves, titulat “El orden del discurso” (i a sota hi diu: “Michel Foucault”). Vaig trobar-lo una de tantes tardes que el nostre fill Eugeni i jo rondem per Gràcia, de plaça en plaça, sense rumb, perquè ell no pot estar-se quiet a casa, i jo tampoc. A la Plaça de la Vila hi havia tres o quatre parades de llibres de segona mà. Vaig recórrer amb els dits, un a un, els llibres d’una caixa de plàstic (com les de les fruiteries), amb l’Eugeni assegut a les espatlles —escric això i recordo el pes, el joc de l’equilibri, la tensió a les cervicals. Era un grupet de llibres completament absurd, fet a l’atzar. El llibret em va atreure particularment, un volum petit, compacte, eficaç, i enlloc de passar-lo amb els dits el vaig treure de la caixa. Aleshores vaig descobrir, amb alegria, que tenia a les mans un text de Foucault desconegut per mi, i així vaig dir-ho a l’Eugeni, en el to una mica delirant en què ens dirigim als nens que encara no parlen. La llibrera va ser molt amable, i va cobrar-me amb un somriure: sempre és curiós de presenciar les petites alegries incomprensibles de la gent.

Així és com aquest text va trobar-me, i de seguida va fer-se un lloc a la constel·lació dispersa de textos que freqüento darrerament. Ignoro la posició que ocupa en el mapa que els professors de filosofia aneu consensuant, en discusions que manteniu vives amb una paciència, un rigor i una meticulositat còmiques, però com que cito aquest text sovint —és una de les eines que tinc a la mà aquests dies— no dubto que aviat en seré informat.

[De l’amistat (3)]

De l’amistat (1)

La lucidesa —la lucidesa escassa que, en moments rars però decisius, ens colpeja com un llamp i ens indica una drecera, un camí barrat o un canvi de rumb inajornable en el curs de la nostra vida, altrament rutinària i obtusa— és un producte de l’amistat. La filosofia té dificultats per a reconèixer aquest fet. El comentari d’un amic, fet de passada, en el trànsit erràtic entre els quatre o cinc temes simultanis que tota conversa viva superposa, i que ell oblida tot d’una, inconscient del cataclisme que acaba de desencadenar, no té cabuda fàcil en el fil argumental de les idees. Un text filosòfic nítid i rigorós (turgent i masculí) ocultarà aquesta classe d’irrupcions intempestives —recordo que Eugenio Trías parlava del moment dogmàtic inicial del pensament filosòfic— sota una trama bibliogràfica ben construïda.

[De l’amistat (2)]

Explicar coses, desactivar exposicions (2)

[Explicar coses, desactivar exposicions (1)]

Voldria que aquesta no fos una disquisició teòrica. En rigor no pot ser-ho, si el que dic aquí ha de tenir algun efecte sobre les exposicions que fem, i en la relació que establim amb les que anem a visitar. Que una disquisició deixi de ser merament teòrica no vol dir, com podria semblar, que doni indicacions concretes per a l’acció, sinó, precisament, que s’abstingui de donar-les. La teoria –la forma específica com us proposo aquí que entenguem la teoria– no és el discurs separat de la realitat, sinó aquell que la restringeix –entesa així, la moral, el dret, la medicina, són vastíssims edificis teòrics: destinats a indicar-nos, per damunt de tot, el que no hem de fer.

La idea del discurs separat de la realitat és absurda, perquè un discurs és el resultat de l’acció d’un cos en un lloc i un moment determinats. La noció tan extesa, tan natural d’aquesta separació, procedeix de la identificació del context de sentit que estableix el discurs amb la realitat —o amb una imatge de la realitat, si el matís us preocupa; els científics parlen d’un model. Aquesta identificació es fa tornant invisibles —ja sigui fent veure que no existeixen o donant-los per suposats— tots els factors que permeten l’establiment del sentit del discurs, tot allò que entra en acció quan un cos articula un discurs en un lloc i un moment determinats. És per aquesta raó que afirmo que la teoria és allò que restringeix la realitat: dóna per suposat un estat de les coses en relació a la realitat —no sempre amb l’honestedat de presentar-lo com una imatge o un model— , sense posar sobre la taula els mecanismes que l’estableixen i que permetrien qüestionar-lo.

El que he anomenat l’efecte del discurs sobre la realitat no pot donar-se, doncs, des de l’interior ben delimitat del context de sentit del discurs —des de la imatge de la realitat que el discurs dibuixa—, sinó en els marges del discurs, és a dir, a partir de les seves condicions de possibilitat. No dic que un discurs no pugui tractar sobre la realitat, sinó que només pot fer-ho en la mesura que en allò que diu estiguin presents les condicions en les que s’estableix el sentit d’allò que diu —que el cos, el lloc i el moment siguin intel·ligibles en el propi discurs. L’efecte del discurs sobre la realitat no pot ser doncs un efecte clar i determinat (aquesta referència inequívoca a la realitat és el que us proposo anomenar teoria), sinó un efecte complex i indeterminat, que només podria arribar a aclarir-se, potser, mitjançant una arqueologia (a la manera de Foucault) de les condicions que el fan possible. Aquesta arqueologia s’assaja, s’hi tendeix en etapes successives, però no es completa mai, mentre el discurs segueix actuant sobre la realitat de manera complexa i indeterminada, és cert, però del tot efectiva.

Sobre el discurs només puc fer aquí unes consideracions breus i molt generals. Per llegir una discusió completa del problema remeto el lector a L’ordre del discurs de Foucault, un text de 1970 que es manté, al meu entendre, plenament vigent.

Donaré en les parts successives d’aquest text les raons per les quals penso que una exposició no és el format més adequat per explicar coses. Em proposo, doncs, descriure una forma específica de l’adequació –entre els discursos i les exposicions. Ara bé, l’adequació és un criteri útil, però en cap cas és un criteri d’obligat compliment. Hi haurà vegades que serà preferible, pels nostres propòsits del moment, posar les coses en una relació no del tot adequada o, si ho preferiu, de forma adequada conforme a un criteri lleugerament nou. El que aniré desplegant són algunes consideracions que afirmen inequívocament “voler explicar coses en una exposició és molt problemàtic”. Ara bé, deduir d’aquí l’afirmació “no hem de pretendre explicar coses en una exposició” seria injustificat. Aquesta seria una lectura estúpida, una lectura estrictament teòrica, del meu text.

Explicar coses, desactivar exposicions (1)

Quan afirmo que una exposició no és el format més adequat per explicar coses, em refereixo a “explicar coses” en el sentit més directe del terme: dir alguna cosa amb la intenció que els altres entenguin precisament aquesta cosa que volies dir, i no cap altra. El que afirmo, doncs, és que l’exposició no és el format més adequat per dur a terme un exercici de comunicació que pretengui ser informatiu —que vulgui fer arribar una informació concreta de forma precisa—, i que no estigui disposat a lliurar-se als jocs de la ironia, del malentès, de l’absurd inclús; a qualsevol de les formes d’indeterminació del significat, en definitiva, que amenacen constantment —però també enriqueixen— tota forma de discurs.

Res més lluny de la meva intenció que pretendre negar la naturalesa discursiva de tota exposició. No existeix tal cosa, al meu entendre, com una exposició no discursiva. La diferència rau, crec, en la distància que en cada cas s’estableix entre el discurs i l’espai expositiu —l’espai expositiu entès com un lloc concret i un conjunt de peces, o de dispositius del tipus que sigui, que l’ocupen. En una exposició que pretén explicar alguna cosa, el discurs és l’exposició, i l’espai expositiu és concebut i dissenyat per exemplificar, detallar, expressar o subratllar aquest discurs. En una exposició que no tingui aquest propòsit, en canvi, entre el discurs i l’espai expositiu s’obre un marge indeterminat de significacions possibles. La crítica que faig al primer tipus d’exposicions és que requereix la cancel·lació d’una riquesa inherent a un espai expositiu ben treballat —això que anomeno el marge d’indeterminació del seu significat. Perquè un espai expositiu digui de forma precisa el que el discurs de l’exposició li demana que digui, cal controlar-lo molt bé, tancant expressament les seves ressonàncies significatives laterals o inesperades; cal, en definitiva, desactivar una de les seves potències expressives principals. Però si per fer el que et proposes en cert format necessites desposseir-lo d’entrada d’una de la seves potencialitats més fortes, no serà que t’equivoques de format?

Escric això com a preparació d’aquest diàleg amb José Luis de Vicente al CCCB, que vol seguir la discussió a la que va donar peu aquest tuit.

[Explicar coses, desactivar exposicions (2)]

Un sol text

Per sota de les coses que vas escrivint, en circumstàncies diferents i sobre temàtiques aparentment diverses, un sol text es va desplegant, enllaçant-se amb si mateix a intervals irregulars, interromputs per la fatiga, les distracciones, les converses i les lectures; un text que no coneix errors, que és la suma de totes les paraules i que, malgrat tot, es transforma i madura lentament; un text com un dietari, escrit a mesura que passen les coses, amb les dates, les hores i els llocs anotats disciplinadament; un text repetitiu, esgarrifosament honest. El repte no és escriure’l —això passa inexorablement—, sinó llegir-lo. Que els altres el sàpiguen llegir i, pitjor encara, saber llegir-lo un mateix, mort de vergonya i de tendresa.