De l’amistat (5)

[De l’amistat (4)]

La lucidesa, deia al principi, és un producte de l’amistat. Però no sempre apareixerà com una irrupció inesperada, com un accident. Vull dir que pot passar simplement que el nostre amic sigui —o estigui sent en aquells moments, en aquella situació concreta, que si no el verb ser no vol dir res— més intel·ligent que nosaltres. No només més intel·ligent, sinó que a més ens estimi prou, vulgui arriscar-se prou o tingui el grau suficient de curiositat, d’interès o de força per intentar fer-nos veure les coses de forma més clara. Que això pugui arribar a passar, que passi efectivament, és per mi un fet decisiu i incomprensible. Probablement ningú mereix ser estimat. Que algú, arribats a aquest punt, encara ens estimi o, encara pitjor, de cop resulti que ens estima, que es posa a estimar-nos, és incomprensible. I comprendre això, o acceptar-ho simplement —perquè és incomprensible—, requereix la classe de perdó més subtil i arriscada: requereix perdonar-se un mateix —perdonar-se sense autoindulgència, perdonar-se amb atenció i amb dificultat.

En termes filosòfics, això ha de voler dir que entre el saber i l’afecte hi ha un vincle indissociable —o entre l’epistemologia i l’ètica, si hem de fer servir paraules tècniques. Intentaré ser més precís: no pots comprendre suficientment bé les coses només per tu mateix. Necessites ajuda. Per comprendre —la comprensió és l’únic grau del coneixement del que goso parlar— cal que algú decideixi que val la pena que comprenguis. I el fet clau és, crec, que aquesta decisió no és només una decisió filosòfica, o sigui una decisió deguda a l’amor a la comprensió —al coneixement— sinó que, segons he dit, és una decisió deguda a l’amor a la persona que necessita comprendre alguna cosa. Això: que el saber no és possible sense l’afecte.

Porto molts dies escrivint molts paràgrafs per explicar-vos, al cap i a la fi, un fet banal i meravellós, cert i incomprensible: tinc alguns amics. Existeixen algunes persones, existeixen efectivament al món algunes persones, a les que em lliga una relació d’afecte. Una relació fràgil, estranya, singular, arriscada i decisiva.

Anuncis

17 de maig

Caldrà intentar poder afirmar que “la música té sentit però no té significat”. Per poder afirmar-ho, caldrà explicar, abans o després de l’afirmació, que es tracta d’una afirmació operativa: quan fas música —i caldrà haver establert prèviament l’articulació fer-escoltar com a únic verb pertinent quan es tracta de música—, o sigui quan fas-escoltes música, pots treballar amb el sentit, però no pots treballar amb el significat. Pots fer-escoltar sentit, però no pots dir-entendre res concret. I caldrà indicar amb tota claredat que “té sentit” vol dir més concretament “pots treballar amb el seu sentit i treballar-la pensant en termes de sentit”, i que “no té significat” vol dir més concretament “no pots treballar amb el seu significat ni treballar-la pensant en termes de significat”. Perquè no té cap interès posar-nos ara a intentar refutar que, de significats, en pot arribar a tenir molts, a cada instant.

13 de maig

Torno a freqüentar aquests dies el Libro de los pasajes de Walter Benjamin, en l’edició en castellà d’Akal de 2005, reimpresa diverses vegades des de llavors. És una edició de 1102 pàgines, amb paper de qualitat i tapes dures, i amb el text del llibre —si és que en aquest cas es pot parlar del text del llibre— envoltat d’una gran quantitat de textos complementaris, del propi Benjamin i d’altres, des de l’Informe del editor de Rolf Tiedemann —que sembla que és qui va fixar una primera edició, que ha acabat convertint-se en la de referència, dels manuscrits i textos mecanografiats, més o menys dispersos i incomplets, que va deixar Benjamin— fins les advertències dels traductors al castellà Luis Fernández Castañeda, Isidro Herrera i Fernando Guerrero. Es tracta doncs d’una edició confortable, tant com a objecte per tenir a les mans —per buscar la cadira i la llum adequades i, amb el llibre sobre les cames, perdre’s en una lectura llarga i oblidada del món—, i com a sistema de textos complex, ben situat i amb una xarxa riquíssima de referències creuades, dins i fora del propi volum.

És una edició confortable per la lectura; i tots els treballs que han donat lloc a aquesta edició, des de la recopilació inicial de fragments per part de Tiedemann —i del propi Benjamin!— fins el disseny de l’objecte llibre, són treballs de lectura. Però ara em voldria fixar en el Libro de los pasajes no com a procés de lectura, sinó en la seva dimensió complementària: com a procés d’escriptura. El que se sol dir, el que he llegit a totes bandes, inclosos els textos complementaris que recull el volum del que us parlo, és que el Libro de los pasajes és un projecte inacabat. No dic que això no sigui cert, però en tot cas és una explicació que, inclús sent certa, oculta massa coses rellevants sobre aquest text tan singular —que resol la qüestió massa de pressa. Al cap i a la fi, tots els processos de lectura als que ha donat peu aquest projecte d’escriptura inacabat, començant pel procés d’autolectura del mateix autor, ens han posat a les mans un llibre, un llibre que tenim el dret —i en cert sentit el deure— de llegir, o sigui d’obrir-lo, d’intentar comprendre’l de totes les maneres possibles, de posar-lo en joc.

Estic dient, entre d’altres coses, que el llibre és una creació del procés de lectura, i no del procés d’escriptura simplement. Els processos d’escriptura produeixen textos, no llibres. Cal que un grup de persones duguin a terme una cadena complexa i coordinada de tasques de lectura del text que resulta del procés d’escriptura per tal que aquest acabi prenent la forma d’un llibre. I donar al text la forma d’un llibre vol dir preparar-lo per a la lectura, per a certa forma de lectura.

El que jo llegeixo en aquest llibre, titulat, en la versió castellana, Libro de los pasajes, és la possibilitat de llegir un procés d’escriptura completament, de llegir totes les fases del seu desenvolupament, i de llegir també la relació, l’evolució gradual, però també les omissions i les contradiccions, entre totes elles. El que hi llegeixo, ras i curt, és la possibilitat singular de llegir un procés d’escriptura.

És clar que no es tracta en cap cas de la lectura directa del procés d’escriptura, com si haguéssim pogut llegir per damunt de l’espatlla el que Benjamin anava escrivint. Es tracta, al contrari, d’un procés fortament mediat, i subjecte, a més, a una mediació necessàriament col·lectiva: com deia, la lectura que ara podem fer nosaltres d’aquest llibre és el resultat d’una quantitat considerable de tasques de lectura, dutes a terme per persones diverses al llarg del temps. No estic segur, però, que aquesta lectura mediada sigui, precisament en el cas de Walter Benjamin, una dificultat, ni tan sols una distorsió del procés d’escriptura pròpiament. Ho dic perquè el procés d’escriptura que en aquest cas tenim l’oportunitat de llegir és un procés fortament arrelat, al seu torn, en un ventall molt ampli de processos de lectura del propi Benjamin. Com és ben sabut, el Libro de los pasajes és en bona mesura un compendi dispers de fragments de textos d’altres autors. Així, no hi ha tal distorsió, per part de les lectures interposades, de la lectura que ara podem fer del procés d’escriptura de Benjamin, perquè aquest procés d’escriptura ja era, al seu torn, i en molt gran mesura, un procés de lectura.

El Libro de los pasajes de Walter Benjamin —però em refereixo, és clar, al volum concret que tinc entre les mans— és la possibilitat d’emprendre el procés de lectura d’un procés d’escriptura que naixia d’un procés de lectura.

Arribats a aquest punt, no calen grans argumentacions per dir que només hi ha una forma de dur a terme aquest procés de lectura de manera efectiva: enfilant-lo en un nou procés d’escriptura. Aquest és el meu propòsit. Aquest és —en cert sentit— el meu —únic— propòsit.

17 de febrer

Es tracta d’aconseguir una implicació en les coses que no tingui tant de pes sobre l’ordre quotidià. L’ordre quotidià és l’única cosa que importa. L’única cosa que importa. L’ordre dels dies, dels matins i de les tardes. I el nivell en el que això pot comprendre’s i modificar-se, un nivell que està per sota de l’ordre quotidià, és el nivell en el que cal fer totes les accions. És el nivell de les energies, com dir-ho? El nivell de les energies, de la pròpia força, de l’impuls intern, d’allò que determina que un dia, de sobte, diguis prou definitivament. El nivell en el que les coses es formen, prenen cos i arriben a donar-se. El nivell de les energies, de les pròpies energies. El nivell en el que les forces, totes les forces, fins el límit de la fatiga darrera, de la fatiga insuperable, es destinen cap a una cosa o cap a una altra. I el que cal fer és una cosa senzilla. Cal dedicar no tot el temps, sinó totes les energies, a allò que t’has proposat de fer, i no a allò que t’ha estat imposat de fer. Entre el que t’has proposat de fer i el que t’ha estat imposat de fer, entre aquests dos corrents demolidors, hi ha una diferència subtil, una diferència de matís mínima. Una diferència que gairebé no existeix, que pels altres pot passar completament inadvertida. Pels altres pot ser un absolut misteri. Però aquesta diferència subtil, aquesta diferència mínima de matís, és decisiva. D’ella depèn tot.

Nice to meet you

Divendres al vespre, en una de tantes situacions en les que utilitzem l’anglès com a lingua franca —sopàvem a la cafeteria de la Sala Beckett un grup de tres o quatre catalans, acompanyats d’un canadenc, una francesa, un cubà i una argentina—, dues de les persones presents van parlar-se, de cop, en francès. L’anglès i el francès són llengües per mi estrangeres en el mateix grau: les comprenc molt bé, i puc expressar-m’hi de forma correcta, per bé que francament pobra. En aquell moment però aquelles quatre frases en francès van tenir a les meves orelles una vivesa, una riquesa de matisos, una complexitat de sabors i una força expressiva que només puc identificar com l’eufòria pròpia d’un alliberament. En aquell instant vaig comprendre —comprendre veritablement, és a dir, va tocar-me la pell i estremir-me els ossos— l’empobriment, la tristesa i la fatiga de tantes cançons, articles, sèries, pel·lícules i converses viscudes en anglès necessàriament.

No insistiré aquí en la importància de conèixer i utilitzar l’anglès com a lingua franca, però sí subratllaré la urgència de no confondre’l amb una llengua viscuda. I per viscuda vull dir això exactament: que l’ús que en fem tingui el mateix grau de complexitat, de precisió i d’incertesa que té la nostra relació amb la realitat, la nostra comprensió del món, la configuració de la nostra vida.

Durant anys he fet l’esforç d’anar aprenent a escriure en anglès, empès per la concepció —errònia, ara ho sé— que això era imprescindible per emancipar-me del provincianisme intel·lectual. Ara m’adono que l’única possibilitat de treballar de forma rigorosa, pertinent i útil des dels marges de la centralitat europea i de l’eix anglosaxó (de Nova York a Londres) és fer-ho en llengües igualment marginals: en català i, en el meu cas, també en castellà —a la meva vida el castellà no és, com pot ser-ho en d’altres, una llengua imposada als marges d’una centralitat aliena, sinó una llengua íntima.

Hi ha dues raons més per renunciar a l’escriptura en anglès (excepte, és clar, en els casos estrictament administratius i descriptius): la primera és que, si vull deslliurar-me, com és imprescindible de fer avui, de l’hilemorfisme aristotèlic, de la separació entre matèria i forma, no puc treballar en una llengua que no estigui entrellaçada inextricablement amb el propi procés de reflexió, que no en sigui radicalment indissociable. La segona és que abandonar la tasca de traslladar els textos propis a l’anglès vol dir dependre de que algú altre els tradueixi, i això suposa substituir una simplificació personal, un desplaçament íntim cap a un espai estàndard i abstracte, per la connexió entre dues complexitats diverses, pel contacte entre dues intimitats que, en rigor, són incompatibles, però que necessiten apropar-se i que donen lloc, quan es decideixen a tocar-se, a una complexitat més gran, a una intel·ligència problemàtica, rara, material, situada, passatgera i superior.

De l’amistat (4)

[De l’amistat (3)]

Són tres doncs les particularitats que extrec d’El orden del discurso i que us proposo atribuir a la conversa entre amics: que no té començament, que els seus efectes són imprevisibles i que, malgrat tot, pot fer-nos dir coses amb un grau de lucidesa i de rellevància inexplicables, frases d’aquelles que, un cop dites, ho canvien tot.

Deia més amunt que Michel Foucault és mort. Ho deia —reprenc ara el fil del pensament que llavors començava— pensant en la possibilitat que Michel Foucault arribi a tocar-me amb la mà. Parlo, és clar, de que em toqui a través de la lectura de les seves paraules, però això no significa que digui tocar en sentit metafòric. Ho dic, en tot cas, en sentit diferit: les mans de Foucault van tocar, temps enrera, aquest text, que jo tinc ara a les meves mans.

De les tres particularitats de la conversa entre amics, la segona, la imprevisibilitat del que desencadena, és una propietat tàctil. Tocar és això: intervenir, desplaçar, (com)moure, trencar una barrera saludable i necessària, fer-se present —fer-se massa present—, i és impossible de preveure les conseqüències que això tindrà a la vida dels altres.

Intentar comprendre si Michel Foucault, que és mort, pot tocar-me amb la mà requeriria reconstruir amb cura el fil de la següent argumentació lògica: la paraula escrita només té sentit en la mesura que remet a la paraula parlada, i la paraula parlada és l’arrelament de la paraula al cos; i aquest arrelament no consisteix a la seva situació a l’aparell fonador (des dels pulmons fins la punta de la llengua) sinó arreu del cos, cosa que vincula la paraula no només a l’activitat de la parla, sinó a tota la capacitat que té el cos d’estar i de fer, amb tots els seus òrgans i membres i envergadura, de les plantes del peus a les puntes dels dits.

Dic que la comprensió que voldria que assolíssim requeriria seguir el fil d’aquesta argumentació lògica, ho dic en condicional, perquè no el seguiré. La diferència entre postular una hipòtesi i després demostrar-la lògicament o afirmar-la dogmàticament i després descriure’n els mecanismes interns, les condicions de possibiliat i les implicacions és una diferència menor. És un desplaçament mínim, una alteració subtil de la llum que ens fa visible una escena, un canvi de to en el relat dels fets —una transformació estètica, si em permeteu utilitzar un terme fortament desprestigiat. Aquest desplaçament mínim, però, té conseqüències profundes.

El canvi és mínim perquè l’argumentació hauria de ser la mateixa en els dos casos: el mateix rigor lògic, la mateixa conseqüència implacable, la mateixa subtilesa en la definició i l’encadenament dels conceptes. Les conseqüències són profundes perquè el valor del que es diu se situa a l’anvers o el revers incompatibles del mateix esquema conceptual: als seus confins més remots o al seu centre mateix. Afirmar quelcom dogmàticament no vol dir necessàriament imposar als altres el propi criteri amb violència (del tipus que sigui). Pot voler dir també resistir-se a delegar el valor del que estem dient en cap autoritat externa, sigui científica, acadèmica, històrica, econòmica o política. Pot voler dir apostar-ho tot a les nostres paraules, atrevir-nos a conferir-los tota la validesa, i cap altra validesa, que la que els otorga tot el nostre cos, tot el nostre coneixement, tota la nostra història. Pot voler dir resistir-se a retardar indefinidament l’esclariment de les nostres afirmacions, i fer-les radicalment presents: la força i el sentit del què dic és present en el que dic, no tinc res millor per oferir-vos.

Aquest procediment dogmàtic-explicatiu està lluny de ser original. És el que s’oculta darrera la famosa anotació al marge de Pierre de Fermat, i el trobo també a textos d’escriptors que han estat clau per la meva configuració mental adulta —i que, com Foucault, m’acompanyen: a L’autor com a productor de Walter Benjamin, a El túnel d’Ernesto Sábato, a la refutació de la rima poètica de Jorge Luis Borges, a Crim i càstig de Dostoievski.

Afirmo doncs que Michel Foucault pot arribar a tocar-me amb la mà a través de les paraules escrites a El orden del discurso. Ho afirmo amb tota la força, però amb cap altra força, que la que jo tinc avui per fer-ho. I a continuació ho explico, descric els mecanismes i les implicacions del fet que acabo d’afirmar, mitjantçant el cas específic, l’exemple, si ho preferiu, de la conversa entre amics, mostrant-vos com, quan dos amics parlen, la paraula escrita pot tocar-nos, i el tacte es pot arribar a escriure.

Naturalment faltaria encara, perquè aquest text pogués tancar-se sobre si mateix i prendre algun sentit concret, demostrar lògicament o explicar dogmàticament un darrer punt, de nou menor i decisiu: puc afirmar que Michel Foucault és, d’alguna manera efectiva, no purament retòrica, el meu amic?

[De l’amistat (5)]

De l’amistat (3)

[De l’amistat (2)]

Les raons per les quals freqüento El orden del discurso de Foucault són molt diverses, i es renoven contínuament. Però pels propòsits d’aquest text —del que va desplegant-se sota els meus dits, davant dels vostres ulls— necessito explicar-ne dues en particular.

La primera és que és un text superficial, un examen sumari de coses que hauran de ser pensades i dites més llargament i amb més cura. El petit volum que tinc a les mans presenta el seu contingut com a “Lección inaugural en el Collège de France pronunciada el 2 de diciembre de 1970”, institució on, segons es dóna a entendre al mateix text, Foucault acaba de ser contractat com a professor. La redacció abunda, a més, en avisos del tipus “He aquí la hipótesis que querría emitir, esta tarde, con el fin de establecer el lugar —o quizá el muy provisional teatro— en el que estoy trabajando” o “Siguiendo estos principios y refiriéndome a este horizonte, los análisis que me propongo hacer se disponen según dos conjuntos” o “He ahí pues algunos proyectos para el aspecto crítico de la tarea”. Foucault està explicant resumidament, quasi com si escrivís notes per a si mateix, coses que haurà de reconsiderar i desplegar detingudament en el seu treball, els propers anys, al Collège de France, però el fet és que aquestes coses han quedat descrites i establertes amb una claredat i una precisió envejables; i amb una superficialitat, o sigui una rapidesa i una eficàcia, colpidora.

La segona raó per la que aquest text m’atreu és perquè no té un començament o, sent més precisos, comença amb una refutació dels començaments:

En el discurso que hoy debo pronunciar, y en todos aquellos que, quizás durante años, habré de pronunciar aquí, hubiera preferido poder deslizarme subrepticiamente. Más que tomar la palabra, hubiera preferido verme envuelto por ella y transportado más allá de todo posible inicio. Me hubiera gustado darme cuenta de que en el momento de ponerme a hablar ya me precedía una voz sin nombre desde hacía mucho tiempo: me habría bastado entonces con encadenar, proseguir la frase, introducirme sin ser advertido en sus intersticios, como si ella me hubiera hecho señas quedándose, un momento, interrumpida. No habría habido por tanto inicio; y en lugar de ser aquel de quien procede el discurso, yo sería más bien una pequeña laguna en el azar de su desarrollo, el punto de su desaparición posible. (…) El deseo dice: “No querría tener que entrar yo mismo en este orden azaroso del discurso; no querría tener relación con cuanto hay en él de tajante y decisivo; querría que me rodeara como una transparencia apacible, profunda, indefinidamente abierta, en la que otros responderían a mi espera, y de la que brotarían las verdades, una a una; yo no tendría más que dejarme arrastrar, en él y por él, como algo abandonado, flotante y dichoso”.

Jo llegeixo en aquestes línies una reivindicació de la conversa entre amics. No sabríem dir el punt d’inici de la llarga conversa que ens uneix al nostre amic, del fil oblidadís i repetitiu, prenyat de racons compartits, mig secrets, tal vegada inconfessables simplement, que ens empeny a apropar-nos, encara una altra vegada, quan és evident que fa temps que ens ho hem dit tot. Però l’esgotament és fals. En certa manera només es pot parlar “después de agotado el tema de la vida”, quan la redundància torna les paraules estranyament perilloses.

Trobo a la conversa entre amics la continuïtat del discurs, propi i aliè a la vegada, que Foucault reinvidica. Parlem a l’amic amb veu falsa, per bé que franca, que sembla poder dir només les coses que l’altre espera, i en el to conegut. I l’amic dirà tot d’una el que anàvem a dir exactament, o farem silencis eloqüents i inequívocs. Però és també al llarg d’aquest fil oblidadís i repetitiu que un dia l’amic dirà, o tu mateix diràs, alguna cosa inesperada, inacceptable i, de cop, plena de sentit.

No vull tornar a discutir el problema de l’autoria, que potser és el que s’espera si estem llegint Foucault. Voldria mencionar, en canvi, un problema més concret i més complex: podem fer-nos plenament responsables de les coses que diem al nostre amic? No és la conversa amistosa el context especial en el que, per una banda, ens sentim empesos a parlar amb lleugeresa i, per l’altra, cada paraula pot prendre un sentit inesperat, feridor i terriblement pertinent?

[De l’amistat (4)]