Finestres

No es pot treballar de cara a la paret, a no ser que la paret tingui una finestra que doni a l’exterior. Les metàfores no són només metàfores. Dit d’una altra manera, la forma i el contingut no es poden separar (encara d’una altra manera, la forma i el contingut no existeixen com a tals). El que s’assembla, allò que és comparable, ha de tenir alguna relació efectiva.

La perspectiva del teu treball, el paisatge en el qual evoluciones, esquivant obstacles, enfilant línies de fuga, no és completament diferent de la perspectiva visual. Necessites una finestra, i a poder ser, que comprengui un tros de cel. I quan t’apropes al límit de la comprensió, consultar el vol d’un ocell entre els núvols errants.

Silenci

John Cage va dir-ho amb tota claredat, però he trigat anys a comprendre-ho en tot el seu abast: el silenci no existeix. Allò que generalment anomenem silenci és un conjunt de sons somorts, llunyans i pausats. Però el silenci en sentit acústic, l’absència total d’ones sonores recorrent l’aire al nostre voltant, ens és vetat als humans. Quan tot calla, encara sentim, com deia Cage, una vibració aguda i de caire virtual, que ell identificaba amb el funcionament del nostre sistema nerviós, i un brunzit greu, que associava al flux de la sang per les nostres venes.

I aquest silenci acústic no s’assembla gens al silenci confortador dels paisatges solitaris: té un punt d’ansietat i de condemna. Per moments enyores la brisa a les copes dels arbres, l’anar i venir de les ones petites a la platja, la piuladissa dispersa d’un ocell invisible, per recuperar l’estat reparador que anomenem silenci.

Infantil

La mal anomenada literatura infantil o juvenil no és una literatura d’una mena particular, que hagi de complir uns requisits determinats per tal de ser inclosa en aquesta categoria: la literatura infantil o juvenil. Ben al contrari, em sembla que és una literatura que s’ha deslliurat de la necessitat absurda i autoimposada de complir el requisit de semblar adulta. Això, com sabeu, pot donar lloc a pàgines meravelloses. Pàgines en les que l’escriptor es deslliura per uns instants de l’imperatiu de presentar-se com a adult i, més important encara, de demanar al seu lector que les recorri amb el capteniment i el sentit comú dels adults.

És l’única explicació que se m’acud del fet que escriptors com Robert Louis Stevenson o Michael Ende siguin tinguts per autors de literatura infantil o juvenil, com a representants d’una categoria que, en rigor, no pot existir.

n/365

He dubtat molt, però finalment he decidit enretirar aquest procés d’escriptura de l’espai de visibilitat en línia.

A favor de mantenir-lo en línia, la vivesa de la publicació diària. Però finalment pesa més la necessitat de fer el procés de revisió i d’edició amb la calma i la intimitat que només la soledat i el secret fan possibles. Al cap i a la fi, el que m’és m’estimula de l’obligació (autoimposada) de la publicació diària és la immediatesa, la continuïtat, la presència constant, en totes les coses de la meva vida, del procés d’escriptura. Però el compromís d’escriure cada dia és, com deia, un compromís amb mi mateix, així que no cal la visibilitat del procés en línia per mantenir-lo.

12/365

Em pregunto si dir-ho tot no és un exercici de masculinitat. Potser sí. O potser el que anomeno masculinitat consisteix a dir totes les paraules per no dir res.

Però no intento dir-ho tot. Intento dir-ho tot com una forma d’arribar a dir alguna cosa. Ho torno a dir: posar a treballar les paraules, i a veure què passa.

11/365

He dit escoltar música i podria haver dit cantar. Escoltar i cantar són dos episodis de la mateixa cosa: la retroalimentació permanent que és la música. La distinció és il·lusòria: que ningú et digui, oh hipòcrita lector!, que és possible escoltar en silenci.

10/365

Pensar és sortir dels camins que el nostre pensament recorre sempre. Però no vull dir això. Vull dir que viure és sortir dels camins que el nostre pensament recorre sempre.

Això vol dir, per exemple, saber de cop el què sempre havies sabut. Però aquesta vegada, súbitament, saber-ho.

Per exemple, sempre he sabut com n’és d’important la música a la meva vida. La meva vida em seria incomprensible, seria una agitació completament absurda, sense la música. Però de cop, avui, he sentit aquesta peça (quina no té importància) i m’he adonat que l’exercici quotidià, displicent, automàtic, d’escoltar música (qualsevol música) ho conforma tot i ho obre tot. He descobert avui (però ja ho sabia) que escoltar música (un camí que recorre sempre) és la manera com el meu pensament surt dels camins que recorre sempre.

Excepte que la vida és incomprensible. La vida no té sentit (té a penes, si tot va bé, continuïtat!). El que vull dir és que la meva vida em seria insuportable a mi mateix (impossible de ser viscuda) sense la música.

8/365

Només porto 8 dies i, quan rellegeixo el que he escrit, descobreixo que el text i la realitat (l’escriptura i la vida) s’han desplaçat lleugerament. Com seran els desplaçaments al cap d’un any?

Sé que duc una mica de retard. No passis pena, hipòcrita lector! Ara sé que estic compromès amb aquesta aventura (fa una setmana no ho sabia). Ara sé que la duré fins el final.

7/365

No em dec estar explicant… M’enredo en la teoria, perquè la teoria és tan confortable, tan llisa i turgent.

Parlo de per què les persones que ens estimem ens fem mal. Ens fem mal, i acte seguit, o en el mateix instant, ens adonem de que ens fem mal, tot i que no voldríem, i el dolor es redobla i s’abisma. Parlo d’això, per començar (i també d’altres coses, penso, que ja s’aniran aclarint). Ens fem mal, i penso com hauríem de fer-ho perquè no fos així. I penso llavors en la continuïtat a través de la regió divisòria, i també de contacte, que és la paraula, la pell, l’habitació compartida, els camins paral·lels o creuats. Penso en la continuïtat de les coses alienes, que es toquen sense assemblar-se, sense comprendre’s prou bé, s’empenyen i s’estiren, s’acaricien, penetren i es deixen penetrar, parlen i escolten, es parlen i s’escolten, dins teu i fora teu, com si la pell fos una anècdota. Es trenquen, s’escindeixen, amb dolor i amb la consciència del dolor, que el redobla i l’abisma, a dins i a fora al mateix temps.