13 de maig

Torno a freqüentar aquests dies el Libro de los pasajes de Walter Benjamin, en l’edició en castellà d’Akal de 2005, reimpresa diverses vegades des de llavors. És una edició de 1102 pàgines, amb paper de qualitat i tapes dures, i amb el text del llibre —si és que en aquest cas es pot parlar del text del llibre— envoltat d’una gran quantitat de textos complementaris, del propi Benjamin i d’altres, des de l’Informe del editor de Rolf Tiedemann —que sembla que és qui va fixar una primera edició, que ha acabat convertint-se en la de referència, dels manuscrits i textos mecanografiats, més o menys dispersos i incomplets, que va deixar Benjamin— fins les advertències dels traductors al castellà Luis Fernández Castañeda, Isidro Herrera i Fernando Guerrero. Es tracta doncs d’una edició confortable, en tant que objecte per tenir a les mans —per buscar la cadira i la llum adequades i, amb el llibre sobre les cames, perdre’s en una lectura llarga i oblidada del món—, i en tant que sistema de textos complex, ben situat i amb una xarxa riquíssima de referències creuades, dins i fora del propi volum.

És una edició confortable per la lectura; i tots els treballs que han donat lloc a aquesta edició, des de la recopilació inicial de fragments per part de Tiedemann —i del propi Benjamin!— fins el disseny de l’objecte llibre, són treballs de lectura. Però ara em voldria fixar en el Libro de los pasajes no com a procés de lectura, sinó en la seva dimensió complementària: com a procés d’escriptura. El que se sol dir, el que he llegit a totes bandes, inclosos els textos complementaris que recull el volum del que us parlo, és que el Libro de los pasajes és un projecte inacabat. No dic que això no sigui cert, però en tot cas és una explicació que, inclús sent certa, oculta massa coses rellevants sobre aquest text tan singular —que resol la qüestió massa de pressa. Al cap i a la fi, tots els processos de lectura als que ha donat peu aquest projecte d’escriptura inacabat, començant pel procés de lectura del mateix autor, ens han posat a les mans un llibre, un llibre que tenim el dret —i en cert sentit el deure— de llegir, o sigui d’obrir-lo, d’intentar comprendre’l de totes les maneres possibles, de posar-lo en joc.

Estic dient, entre d’altres coses, que el llibre és una creació del procés de lectura, i no del procés d’escriptura simplement. Els processos d’escriptura produeixen textos, no llibres. Cal que un grup de persones duguin a terme una cadena complexa i coordinada de tasques de lectura del text que resulta del procés d’escriptura per tal que aquest acabi prenent la forma d’un llibre. I donar al text la forma d’un llibre vol dir preparar-lo per a la lectura, per a certa forma de lectura.

El que jo llegeixo en aquest llibre, titulat, en la versió castellana, Libro de los pasajes, és la possibilitat de llegir un procés d’escriptura completament, de llegir totes les fases del seu desenvolupament, i de llegir també la relació, l’evolució gradual, però també les omissions i les contradiccions, entre totes elles. El que hi llegeixo, ras i curt, és la possibilitat singular de llegir un procés d’escriptura.

És clar que no es tracta en cap cas de la lectura directa del procés d’escriptura, com si haguéssim pogut llegir per damunt de l’espatlla el que Benjamin anava escrivint. Es tracta, al contrari, d’un procés fortament mediat, i subjecte, a més, a una mediació necessàriament col·lectiva: com deia, la lectura que ara podem fer nosaltres d’aquest llibre és el resultat d’una quantitat considerable de tasques de lectura, dutes a terme per persones diverses al llarg del temps. No estic segur, però, que aquesta lectura mediada sigui, precisament en el cas de Walter Benjamin, una dificultat, ni tan sols una distorsió del procés d’escriptura pròpiament. Ho dic perquè el procés d’escriptura que en aquest cas tenim l’oportunitat de llegir és un procés fortament arrelat, al seu torn, en un ventall molt ampli de processos de lectura del propi Benjamin. Com és ben sabut, el Libro de los pasajes és en bona mesura un compendi dispers de fragments de textos d’altres autors. Així, no hi ha tal distorsió, per part de les lectures interposades, de la lectura que ara podem fer del procés d’escriptura de Benjamin, perquè aquest procés d’escriptura ja era, al seu torn, i en molt gran mesura, un procés de lectura.

El Libro de los pasajes de Walter Benjamin —però em refereixo, és clar, al volum concret que tinc entre les mans— és la possibilitat d’emprendre el procés de lectura d’un procés d’escriptura que naixia d’un procés de lectura.

Arribats a aquest punt, no calen grans argumentacions per dir que només hi ha una forma de dur a terme aquest procés de lectura de manera efectiva: enfilant-lo en un nou procés d’escriptura. Aquest és el meu propòsit. Aquest és —en cert sentit— el meu —únic— propòsit.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s