Òpera “reloaded”

(Versión en castellano. Publicat al suplement Cultura/s de La Vanguardia del 16 d’octubre de 2013. Descarrega el pdf).

Potser el problema, i alhora l’encant, de l’òpera és que és un llenguatge tan complex que l’espectador n’acaba deixant de banda indefectiblement alguns aspectes i posant una atenció preferent o bé en el fil narratiu, o bé en la profunditat poètica de certs passatges, o bé en la seducció de les veus, o bé en la intel·ligència de l’arquitectura formal o del treball instrumental. Potser hem de reconèixer que una bona òpera ens supera (d’una manera, curiosament, com no sembla que ho faci una bona pel·lícula), i que ens encisa precisament pel que té d’excessiu. Si alguna cosa hem après en un temps en què la interdisciplinarietat s’ha tornat obligatòria, és que l’ambiciós projecte de la Gesamtkunstwerk (l’obra d’art total) mai no ha arribat a bon port. Superat un cert grau de complexitat plurisensorial, la intel·ligència de l’espectador claudica.

Sobre Dido & Aeneas Reloaded, projecte d’Òpera de Butxaca i Nova Creació que es presenta la setmana vinent, s’escriuran previsiblement moltes coses, però en aquest article voldria subratllar-ne només una: l’extraordinària habilitat amb què es resisteix a deixar-nos claudicar. El treball col·lectiu dels responsables d’aquesta relectura de l’òpera de Purcell s’ha articulat de tal manera que es fa difícil apreciar-la des de visions i escoltes parcials i aïllades. Qui es resolgui a seguir el text acabarà perdut en les subtileses dels sons electrònics, qui observi el treball teatral de les cantants acabarà escoltant les evolucions del clarinet i el violoncel, qui es concentri en els timbres i l’harmonia acabarà tornant al text, en un trajecte d’anada i tornada sense repòs.

A la primera part, composada per Raquel García-Tomás, Enees (el clarinetista Víctor de la Rosa) s’eforça a seduir Dido (la soprano Maria Hinojosa), a qui la cortesana Belinda (la mezzosoprano Anna Alàs) exhorta a escoltar l’heroi troià. El què veiem, doncs, són tres persones fent el paper de tres personatges. Res d’estrany, fins aquí. Però Enees no parla ni canta, sinó que toca el clarinet. El joc teatral dels cossos que es busquen i es defugen no es veu acompanyat pel diàleg de les seves veus respectives, sinó per dues veus entrellaçades amb una melodia sense paraules, entre reposada i voluptuosa. Però una melodia, com diu Merleau-Ponty, crea el seu propi món, passa sempre a una altra banda. Enees està present i absent a la vegada. Els ulls veuen tres cossos, i l’oïda sent dos cossos i un espectre. S’ha acomplert, així, un desplaçament d’allò visual en virtut d’allò auditiu.

L’estructura de la segona part, composada per Octavi Rumbau, es basa en la del llibret de l’òpera de Purcell. Aquest és utilitzat, doncs, com a element formal, desposseït de contingut semàntic. Per contra, sentim la veu d’una locutora de ràdio francesa explicant un suïcidi amb rerefons polític, paraules que s’imposen com una descàrrega brutal de contingut en un context de sonoritats espectrals. En les veus, la pronunciació dels versos s’acaba disgregant en dues fórmules repetitives, “wayward sisters!” (germanes entremaliades!) i “appear!” (veniu!), i en jocs vocàlics que semblen efusions mecàniques, de nou desprovistes de sentit. S’acompleix, amb això, un anar i venir del semàntic al musical, un joc espectral d’ambivalències verbals en el què, com deia, qui es proposi seguir el fil del text acabarà perdut en les subtils iridiscències del timbre musical, i a l’inrevés.

A la tercera part, composada per Xavier Bonfill, la secció electrònica irromp com una proliferació d’imatges, en part perquè conté gestos propis d’una banda sonora, en part per la seva capacitat d’evocació visual directa. Però una imatge no és mai neutre; com diu Agamben, la imatge imaginada, com ho són aquestes, és una afecció, un pathos de la sensació i el pensament. Aquest és el punt de l’òpera en què Enees es resol a abandonar Dido per anar a complir el seu deure com a troià: fundar un nou reialme a Itàlia. Però l’heroi partirà a contracor, com sembla que és obligació en el camp de la política: prendre decisions sabent que són injustes, i justificar-les dient que no hi ha més remei. Aquí els desplaçaments d’anada i tornada entre la música i les paraules es donen per mediació de les imatges, del pathos de les imatges. I en el moment de màxima tensió dramàtica, el rostre de Mariano Rajoy ens conforta: “no he cumplido con mis promesas electorales, pero al menos tengo la sensación de que he cumplido con mi deber”.

A la darrera part, composada per Joan Magrané, fan la seva aparició, en cites successives de Debussy, Wagner, Monteverdi, les altres parelles tràgiques de la història de l’òpera: Pelléas i Mélisande, Tristany i Isolda, Orfeu i Eurídice… L’excés propi del format operístic arriba aquí al paroxisme, en un desplaçament constant entre contextos històrics i estètics diferents. Però un cop més, l’estratègia de Dido & Aeneas Reloaded és d’abraçar la complexitat, el discurs polièdric més enllà del què l’espectador pot haver copsat en 50 minuts de funció. Al final, l’espectador que hagi volgut, en cadascun dels desplaçaments proposats per l’obra, copsar-ne els dos pols alhora (so i sentit alhora, llum i gest alhora, visió i imaginació alhora) probablement haurà hagut de claudicar: això és un galimaties! Però no oblidem que el que fa viva la creació contemporània no és la cerca de llenguatges nous (cap llenguatge nou no ens pot sorprendre), sinó la revisió crítica dels hàbits de la mirada i de l’escolta. L’espectador que s’hagi atrevit a desplaçar-se, a alterar-se com a espectador, potser haurà accedit a visions, lectures, escoltes i pensaments que no sospitava.