Les veus del MACBA

Versión en castellano.

(Article publicat al suplement Cultura/s de La Vanguardia del 3 d’abril de 2013. Descàrrega del pdf: pàg 1, pàg 2).

L’any 2006 el departament web del MACBA es plantejà la possibilitat d’iniciar un projecte radiofònic. L’opció del podcasting permetia fer-ho de manera relativament senzilla, i semblava una bona oportunitat per donar la paraula al gran nombre d’artistes, comissaris, crítics i filòsofs que circulen habitualment pel museu. Ràdio Web MACBA començà aleshores com un projecte que depenia de les exposicions i les activitats a les sales de la institució, i generava continguts complementaris a la pàgina web.

Sota la coordinació d’Anna Ramos, el projecte ha anat congregant una xarxa variada i conspícua de col·laboradors –es tracta, insisteix, d’un projecte coral– i dibuixant sis línies de treball que, set anys després del seu naixement, comprenen al voltant de 300 programes –tots ells disponibles perquè l’usuari els escolti i descarregui gratuïtament– i, lluny de limitar-se al comentari del què passa al museu, constitueixein una font de nous continguts, principalment en els camps de la música experimental, l’art sonor, l’art radiofònic i el pensament contemporani. Entre els seus col·laboradors trobem Chris Cutler, Lucrecia Dalt, Mark Fell, Joe Gilmore, Kenneth Goldsmith, Roc Jiménez de Cisneros, Felix Kubin, John Leidecker i Matías Rossi, entre molts d’altres.

Avui Ràdio Web MACBA és més un projecte d’investigació que una ràdio en el sentit tradicional, i no limita el seu camp d’acció als podcast, sinó que els complementa amb documentació textual abundant. Té inclús un línea de treball dedicada a la publicació de textos, l’anomenada Quaderns d’àudio, i publica a més les transcripcions d’aquells programes que, per l’especial valor filosòfic o informatiu del seu contingut, més ho aconsellen. D’acord amb l’obertura dels seus continguts i formats, Anna Ramos situa el projecte –fent ús d’un terme de Wolfgang Ernst– en algun punt entre la col·lecció, l’arxiu i l’anarxiu online.

La pròpia naturalesa de les pràctiques artístiques actuals empeny els museus d’art contemporani a ser espais ben diferents de mers contenidors de l’art i escenaris per la seva exhibició. En el cas del MACBA, les activitats de documentació i investigació no tenen, a criteri de l’equip que treballa a la institució, un paper secundari. Segons afirma Sònia López, responsable de la web i de les publicacions digitals, en una entrevista recent realitzada per Latitudes, “el capital del museu es composa d’obres, naturalment, però també de documents, processos d’investigació i de les idees i lectures que el propi museu genera sobre tot aquest material”. D’entre els processos d’investigació endegats des del propi museu, Ràdio Web MACBA constitueix un cas singular. Té interès parar-hi esment, tant pel seu paper en el context del museu com per la rellevància que ha anat adquirint, amb el pas dels anys, a l’escena musical i sonora –però també artística i intel·lectual– tant a nivell local com internacional.

El format radiofònic té una especificitat determinant, que tal vegada expliqui la seva pervivència en una cultura predominantment audiovisual: és l’únic format sonor que no parteix de la restricció prèvia de la gran varietat de codis sota els quals el so és capaç de comunicar, l’únic que els assumeix tots com a propis, des del discurs verbal i musical, i tot el ventall de contaminacions recíproques, fins el límit de posar en qüestió, des del so mateix, la necessitat d’utilitzar-lo per a comunicar –fins el límit, doncs, de la “radio without content”, expressió que utilitza Tetsuo Kogawa a la conversa amb Yasunao Tone que Barbara Held i Pilar Subirà recullen a la sèrie Línies de visió de RWM, programa, per cert, que constitueix un exemple magnífic de la tensió entre el so i el sentit.

És ben cert que l’obertura del format radiofònic es veu afavorida, en el cas de RWM, pel fet de no emetre en directe, cosa que permet l’edició meticulosa de cada programa –la segona part del programa de la sèrie Memorabilida. Col·leccionant sons amb… protagonitzat per Kenneth Goldsmith comprèn 40 tracks diferents en menys de 10 minuts–, i pel fet que es difongui mitjançant podcast a la pàgina web, cosa que elimina els límits de duració –la segona part del programa dedicat a Kees Tazelaar dins la mateixa sèrie dura gairebé 3 hores. Però, tal com apunta Gerald Raunig a la seva intervenció a la sèrie SON[I]A, la posició tecnodeterminista segons la qual els avenços socials o creatius arriben gràcies al desenvolupament d’Internet és ingènua pel què fa a l’exigència de productivitat del capitalisme maquínic. Per això el valor que RWM té com a projecte d’investigació no es pot deure només a l’aprofitament de les possibilitats que ofereix el format de ràdio a Internet. El grup humà heterogeni que, coordinat per Anna Ramos, ha anat enriquint i definint el projecte ha d’haver assolit alguna forma de resistència –segueixo utilitzant els termes de Gerald Raunig en aquell programa– davant d’aquesta exigència de productivitat.

Una possible explicació de com ha pogut articular-se aquesta resistència és la següent. La producció sonora de les diferents línies de treball de RWM no la fan periodistes ni crítics, sinó músics i artistes sonors, persones acostumades a pensar i a treballar a partir del so. La temàtica de la ràdio no es limita, però, a la música i l’art sonor, sinó que s’extén als camps de l’art contemporani, la filosofia i la política –com la sèrie recentment iniciada En crisi, que ha suscitat un gran interès per part dels oients, probablement pel tractament singular que fa d’un tema a la vegada punyent i esgotat. Aquests dos factors fan que RWM pugui portar al límit les possibilitats del format radiofònic a les que m’he referit abans, que sigui un projecte d’investigació articulat no només amb paraules, ni tampoc amb paraules il·lustrades amb exemples sonors o musicals, sinó en una mena de meditació en acció –per dir-ho amb la fórmula de Glenn Gould, un altre cas de músic que va fer un ús revolucionari del mitjà radiofònic–, en una modalitat d’investigació, i de creació alhora, que, explorant tots els codis que el so ofereix per tal de comunicar, acaba posant a prova, en el procés de la pròpia articulació sonora, les idees que està exposant.

A la cèlebre conferència Què vol dir ser contemporani?, Agamben afirma “qui pertany veritablement al seu temps, qui és veritablement contemporani és qui no hi coincideix perfectament ni s’adapta a les seves pretensions i és per això, en aquest sentit, inactual; però també precisament per això, i justament a través d’aquesta desviació i d’aquest anacronisme, és més capaç que els altres de percebre i aferrar el seu temps”. Penso que és justament en la mesura que emprengui processos com el dut a terme per RWM que un museu pot anomenar-se no només “d’art contemporani” –apel·lant simplement a un període de la història de l’art– sinó contemporani pròpiament de l’art del seu temps, en el sentit que Agamben dóna a aquesta paraula. En un temps diferit, fora de l’experiència en directe de les exposicions, demanant a més un lapse d’escolta continuada i atenta que difícilment ens concedim si no som davant d’un espectacle, i sense adaptar-se tampoc a les pretensions de productivitat inherents a la generació de continguts a la xarxa, RWM aconsegueix tractar amb la major obertura i atreviment crític les qüestions que més fortament interpel·len l’art –i la vida– a la societat contemporània.

Las voces del MACBA

Versió en català.

(Artículo publicado en el suplemento Cultura/s de La Vanguardia del 3 de abril de 2013. Descargar pdf: pág 1, pág 2).

En 2006 surgió en el departamento web del MACBA la idea de iniciar un proyecto radiofónico. La opción del podcasting permitían hacerlo de modo relativamente sencillo, y parecía una buena forma de dar voz al gran número de artistas, comisarios, críticos y filósofos que pasan por el museo. Ràdio Web MACBA nació por entonces como un proyecto que dependía de las exposiciones y las actividades que ocupaban las salas de la institución, y generaba contenidos complementarios en la página web.

Bajo la coordinación de Anna Ramos, el proyecto ha ido congregando una red variada y conspicua de colaboradores –este es, insiste, un proyecto coral– y dibujando seis líneas de trabajo que, siete años después de su nacimiento, comprenden alrededor de 300 programas –todos ellos disponibles gratuitamente para la escucha y la descarga– y, lejos de contentarse con el comentario de lo que ocurre en el museo, constituyen una fuente de nuevos contenidos, principalmente en los campos de la música experimental, el arte sonoro, el arte radiofónico y el pensamiento contemporáneo. Entre sus colaboradores se cuentan Chris Cutler, Lucrecia Dalt, Mark Fell, Joe Gilmore, Kenneth Goldsmith, Roc Jiménez de Cisneros, Felix Kubin, John Leidecker y Matías Rossi, entre muchos otros.

Hoy Radio Web MACBA tiene más de proyecto de investigación que de radio en el sentido tradicional, y no limita su campo de acción a los podcast, sino que los complementa con una profusa documentación textual. Tiene incluso una línea de trabajo dedicada a la publicación de textos, la llamada Quaderns d’àudio, y publica además las transcripciones de los programas cuyo especial valor filosófico o informativo así lo aconseja. Dada la obertura de sus contenidos y sus formatos, Anna Ramos sitúa el proyecto –echando mano de un término de Wolfgang Ernst– en algún lugar entre la colección, el archivo y el anarchivo online.

La propia naturaleza de las prácticas artísticas actuales induce a los museos de arte contemporáneo a ser algo muy distinto de meros contenedores de arte y escenarios para su exhibición. En el caso del MACBA, las actividades de documentación e investigación no tienen, a juicio del equipo a cargo de la institución, un papel secundario. Según afirma Sònia López, responsable de la web y de las publicaciones digitales, en una entrevista reciente realizada por Latitudes, “el capital del museo se compone de obras, naturalmente, pero también de documentos, procesos de investigación y de las ideas y lecturas que el propio museo genera sobre todo este material”. Entre los procesos de investigación iniciados desde el propio museo, Ràdio Web MACBA constituye un caso singular. Resulta interesante ponerlo sobre la mesa, por su papel especial en el contexto del museo, por una parte, y por la relevancia que ha ido adquiriendo, al cabo de los años, en la escena musical y sonora –pero también artística e intelectual– tanto local como internacional.

El formato radiofónico tiene una especificidad determinante, que acaso explique su pervivencia en una cultura predominantemente audiovisual: es el único formato sonoro que no parte de la restricción previa de la gran variedad de códigos bajo los cuales el sonido es capaz de comunicar, el único que los asume todos como propios, desde el discurso verbal y musical, y todo el rango de sus contaminaciones recíprocas, hasta el límite de la puesta en cuestión, desde el propio sonido, de la necesidad de emplearlo para comunicar –hasta el límite pues de la “radio without content”, expresión que emplea Tetsuo Kogawa en la conversación con Yasunao Tone que Barbara Held y Pilar Subirà recogen en la serie Líneas de visión de RWM, programa, por cierto, que constituye un ejemplo magnífico de la tensión entre en sonido y sentido.

Cierto es que tal obertura del formato radiofónico se ve favorecida, en el caso de RWM, por el hecho de no emitir en directo, lo que permite la edición meticulosa de cada programa –la segunda parte del programa de la serie Memorabilia. Colecionando sonidos con… protagonizado por Kenneth Goldsmith incluye 40 tracks distintos en menos de 10 minutos–, y por el hecho de que se difunda mediante podcast en su página web, lo que elimina los límites de duración –la segunda parte del programa dedicado a Kees Tazelaar en esa misma serie dura cerca de 3 horas. Pero, tal como apunta Gerald Raunig en su intervención en la serie SON[I]A, la posición tecnodeterminista según la cual los avances sociales o creativos se dan gracias al desarrollo de Internet es ingenua respecto a la exigencia de productividad del capitalismo maquínico. Así que el valor que RWM tiene como proyecto de investigación no puede deberse al mero aprovechamiento de lo que el formato de radio en Internet permite. El variado grupo humano que, coordinado por Anna Ramos, ha ido enriqueciendo y definiendo el proyecto, tiene que haber logrado –sigo usando los términos de Gerald Raunig en ese programa– algún modo de resistencia frente a esa exigencia de productividad.

Voy a aventurar una explicación de cómo ha podido articularse esa resistencia. La producción sonora de las distintas líneas de trabajo de RWM no la hacen periodistas y críticos, sino músicos y artistas sonoros, personas habituadas a pensar y a trabajar en torno al sonido. Y sin embargo la temática de esta radio en la red no se limita a la música y el arte sonoro, sino que se prolonga hacia el arte contemporáneo, la filosofía y la política –como en la recién iniciada serie En crisis, que ha despertado un gran interés entre los oyentes, acaso por su singular tratamiento de un tema a la vez candente y manido. Estos dos factores hacen que en RWM se lleven al límite las posibilidades del formato radiofónico a las que me refería antes, que sea un proyecto de investigación articulado no solo mediante la palabra, ni mediante la palabra ilustrada con ejemplos sonoros o musicales, sino como una suerte de meditación en acción –para usar la expresión de Glenn Gould, otro músico que hizo un uso revolucionario del medio radiofónico–, como una modalidad a la vez de investigación y creación que, explorando todos los códigos que el sonido ofrece para comunicar, termina poniendo a prueba, en su propio proceso de articulación sonora, las ideas a las que sirve de vehículo.

En la célebre conferencia ¿Qué es ser contemporáneo?, Agamben afirma que “pertenece realmente a su tiempo, es verdaderamente contemporáneo, aquel que no coincide perfectamente con éste ni se adecua a sus pretensiones y es por ende, en ese sentido, inactual; pero, justamente por eso, a partir de ese alejamiento y ese anacronismo, es más capaz que los otros de percibir y aprehender su tiempo”. Me parece que es en la medida que emprenda procesos como el llevado a cabo por RWM que un museo puede llamarse no solo “de arte contemporáneo” –apelando meramente a un periodo de la historia del arte–, sino propiamente contemporáneo del arte de su tiempo, en el sentido que Agamben confiere al término. En un tiempo diferido, fuera de la experiencia en directo de las exposiciones, requiriendo un lapso de escucha continuada y atenta que nos cuesta trabajo concedernos si no estamos ante un espectáculo, y sin adecuarse tampoco a las pretensiones de productividad inherentes a la generación de contenidos en la red, RWM logra tratar con la mayor obertura y atrevimiento crítico las cuestiones que más fuertemente interpelan al arte –y a la vida– en la sociedad contemporánea.